Mai una pregunta havia aixecat tanta polseguera. Formular-la ja va ser tota una odissea. Per facilitar-ho donem opcions de respostes i resulta que això també suposa una feinada de por. I ara que ja ho tenim tot, agafem el portante, AVE i cap a Madrid, cap al majestuós Congrés dels Diputats. Com dirien els companys d’Arucitys, gasto inútil.

Set hores de xarrera amb un final que ja se sabia de fa mesos. Ni tant sols el senyor president espanyol es va prendre la molèstia d’escoltar amb la màxima celeritat. Almenys així ho va evidenciar mentre parlava Joan Coscubiela. Senyor Rajoy, entre altres coses el paguen per això, per escoltar els ciutadans, per escoltar l’oposició, per escoltar, sobretot, allò que no li agrada escoltar. Després ens estranyem que els informes PISA ens delatin que els nostres xavals no saben resoldre situacions pràctiques. Si els “mediàtics” no donen exemple, què hem d’esperar?... Tornem al Congrés.

La idea era plantejar una petició formal per poder realitzar una consulta sobre quin ha de ser el futur de Catalunya. Una consulta. No la independència. Sempre que es parla de la consulta, es parla d’independència i això no és la consulta. Si no s’entén el missatge, com han de donar una resposta? Al Congrés el No hi és per sistema, però és que no han escoltat i no han entès res de res. Fer una consulta no implica donar el Sí a la independència. Arribats el cas, s’hauria de veure de quina manera responen els ciutadans de Catalunya. Cal un suport màxim per tirar endavant aquesta via i les enquestes, tot i estar a favor, tampoc donen resultats definitius. Per tant, exercim el dret a votar, exercim el dret de la democràcia i el dret a ser escoltats. I després, ja veurem què passa.

Lluny del que diuen avui les cròniques, al Congrés no hi ha hagut diàleg. Si de cas discursos, d’uns i altres, i més en clau electoral que altra cosa. Perquè hi hagi diàleg, s’ha de donar una conversa entre almenys dues persones i la motivació és arribar a un punt d’acord, dins del desacord inicial. Si parlem de polítics, el diàleg hauria de ser la seva premissa, les iniciatives les seves armes i no la immobilitat que s’està demostrant.

Els defensors del dret a decidir, de la consulta i de la independència expliquen amb arguments per què consideren millor que Catalunya esdevingui un Estat propi. En canvi, des de Madrid, ni el president Rajoy ni Alfredo Pérez Rubalcaba ni Rosa Díez van donar arguments sobre la no conveniència de dividir Espanya. Ahir, jo només vaig sentir retòrica jurídica.

Es suma un altre No al dret a decidir, però Catalunya no es dóna per vençuda, es manté l’aposta pel procés i per l’acord perquè el 9-N sigui una data recordada en la història de Catalunya.