Agenollat i amb la mirada perduda

Agenollat i amb la mirada perduda

dimarts 20 de gener 2015 - 22:30
Agenollat i amb la mirada perduda
Font: Wikimedia

No recordava quan es van conèixer, ni si van acabar de conèixer-se mai. Sí que van compartir, de rebot, alguns pocs moments de les seves vides durant l’adolescència, a la muntanya, a l’Institut, aquells primers glops de cervesa i les primeres calades de tabac. El problema, creia, és que un dels dos havia après a relativitzar i a mesurar les coses. L’altre no.

Alguns potser diran que s’ho buscava, que tal faràs tal trobaràs i que la llavor que avui sembres dóna els seus fruits un dia o altre. El nul interès per l’educació, que no al coneixement, i algunes amistats i vicis poc recomanables com l’alcohol o les drogues, li van fer perdre el rastre definitivament, ja fa molts anys. Probablement tampoc s’haurien seguit si les coses haguessin anat bé. De tan en tan en rebia notícies d’esquitllèbit, per tercers, que el situaven enmig d’alguna festa interminable plena de penediments, aventures en hospitals i la brutal llibertat juvenil portada a la seva màxima expressió.

Ni el recordava i molt menys hi pensava quan, un d’aquests vespres freds i passejant per una de les artèries de la ciutat, va veure una figura immòbil, propera a la vorera, agenollada i amb la mirada perduda, l’esquena recta li aguantava aquella posició. Tenia les mans per davant, a l’altura del pit, juntes i obertes cara amunt, per veure si hi queia una moneda d’alguna ànima bondadosa. Ni s’immutava al pas dels vianants. Al passar-hi per davant, algunes connexions perdudes del seu cervell se li van posar en funcionament i el van alertar que alguna cosa no anava bé, que allà hi passava alguna cosa. Però va passar de llarg.

Un metres més enllà va obrir els ulls, en xoc, i el va reconèixer, era ell, qui encapçala el raquític encapçalament d’aquest escrit. Ho era, segur, com no l’havia reconegut al passar-hi pel costat? No recordava ni com es deia, i s’afigurava que l’altre ni el reconeixeria. Va afluixar la marxa, però les cames el van empènyer endavant, seguint la velocitat de creuer, abatut i amb el cap cot. Pensava que parar i preguntar-li que hi feia allà seria tan il·lògic com evident, i que li faria vergonya explicar-li que s’havia fet un home de bé, responsable i formal. Li faria vergonya donar-li unes monedes. Li faria vergonya preguntar-li què n’era de la seva vida. I va seguir, malgrat voler girar-se, malgrat voler venjar la mala sort d’aquell que ara era un desconegut. Un desconegut agenollat i amb la mirada perduda.

Els vint-i-escaig minuts fins a casa els va passar caminant poc a poc amb el cap mirant a terra. Ara era ell qui anava amb la mirada perduda, preguntant-se què hauria hagut de fer. Intentava, exprimint els músculs del seu cervell, tirar enrere i situar-se a l’últim cop que va saber d’ell, però feia tants anys que era impossible seguir-ne el rastre. Intentava buscar una reflexió profunda, però no la trobava. Quina misèria. Quina vida. 

Comparteix-ho

Altres entrades del autor