Un parell de llicenciatures palesen el valor de l’esforç. El llarg peregrinatge laboral per diverses ciutats de la nostra geografia, palesa el valor de la perseverança.  La resposta valenta a un crit d’auxili encarna el valor de l’empatia. Jo no coneixia l’Abel, però aquestes pistes em donen la possibilitat de fer-me una idea de la classe de persona que era: algú amb valors. Uns valors apresos que s’havien convertit en intrínsecs, uns valors que fou capaç de mostrar amb les seves actuacions, no amb paraules, perquè els valors es transmeten de manera transversal amb el comportament, no n’hi ha prou amb verbalitzar-los.

Avui encara em dura l’esgarrifança i em pregunto: es poden tenir valors i sobreviure en una societat que no en té? Perquè és veritat que fets com el de dilluns ens commocionen, però el no voler anomenar les coses pel seu nom ens distreu i ens allunya d’aquesta educació en valors. Cert és que la vida està plena de matisos, però hi ha moments en què aquests no són vàlids: la mort no entén de matisos.

Potser ens hauríem de plantejar seriosament què fem malament. En què fallem.

Infinitat de vegades he sentit per part de mestres i educadors que “la primera escola és la família”, que els  professors no han de suplir el paper dels pares, paraules amb les quals no puc estar més d’acord. Els valors s’ensenyen a casa, però es reforcen a l’escola i s’aprenen a tot arreu. Els discursos que no van acompanyats de fets coherents creen confusió, i tant els pares com els mestres hem de ser conscients que si la transgressió de la norma no és castigada, aquesta norma perd tot el seu valor.

No hem d’oblidar sota cap concepte que “la primera escola és la família”, però potser és hora de començar a defesar que “la segona família és l’escola!” i que hem de treballar tots junts per aconseguir un objectiu comú: que fets com el de dilluns no es repeteixin mai més.

El més sentit condol a la família i les amistats de l’Abel.