Hi érem tots. I els que no hi eren feien cua per ser-hi. Dia de Sant Jordi al Pati dels Tarongers. El patriarca de Catalunya, el president Jordi Pujol, celebrava el seu sant amb una xocolatada i melindros. Centenars, potser milers, de la Catalunya dels “happy few”, anaven arribant. Roses i llibres cobrien els voltants de la Plaça de Sant Jaume en el dia més festiu del país.

Consellers, directors de diaris, periodistes de política, dirigents de tots els partits, empresaris, banquers, constructors, alcaldes i personatges de les lletres hi eren presents. La gent s’arremolinava a l’entorn del President per felicitar-lo. La senyora Marta Ferrusola anava saludant aquella multitud que frisava per tocar amb les mans el poder, l’únic poder, de Catalunya.

La complicitat entre polítics, empresaris i periodistes era d’una gran normalitat. A vegades, el degà del Col·legi de Periodistes feia un discurs més o menys crític. Però sempre respectuós amb el que manava, el que dictava la política i la moral del país. L’experiència es repetia pels voltants de Nadal, en una gran sala, el Saló de Sant Jordi de la Generalitat,  on uns 200 periodistes érem col·locats d’acord amb la posició que teníem a les nostres respectives empreses.

Molts sabíem que hi havia coses que no anaven bé. Ensumàvem corrupció però no la investigàvem. El control polític sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, era molt elevat. Més o menys com avui. Es parlava de l’oasi català. Aquí no passava res. No hi havia corrupció com en aquells anys noranta a Madrid en el que el PSOE estava empastifat pels Roldán, Mariano Rubio, els Gal i tota la brutícia que sortia als diaris. Luis Maria Anson va arribar dir en aquells dies que a Felipe González se l’havia de treure per les bones o per les males.

Aquí hi havia un oasi d’aigües igualment putrefactes, una fossa sèptica perfumada, un silenci clamorós per part de tothom. Si Pujol escrivia una entrevista, tota sencera, amb preguntes i respostes, s’havia de publicar sense tocar ni una coma. La vigília de la publicació trucava per parlar de qualsevol tema però per preguntar, finalment, quin era el títol de l’entrevista. Home, president, deixi’m-ho per mi això. No permetia ni col·locar ni formular una pregunta marginal.

Un dia vaig decidir no signar l’entrevista a La Vanguardia que ell mateix havia escrit de dalt a baix. Hi vaig posar “declaracions recollides per aquest diari”. El silenci de Pujol va durar uns quants mesos. Estava castigat. M’havia dit aquell dia que qui millor li feia les entrevistes era Jordi Pujol i Soley. Sí, president. Arcadi Espada va publicar un article al Diari de Barcelona titulat 'El Redactor en Cap de Catalunya'.

Quan polítics i periodistes s’han pujat al carro del desengany i les crítiques severes a Pujol, penso que no és ara quan toca fer-ho, sinó llavors, quan sortir-te del ramat pujolista podia tenir conseqüències professionals i personals. L’alcalde Xavier Trias, construït políticament pel pujolisme, ha dit que Pujol hauria de desaparèixer. Molts fidels al president d’aquells anys l’ataquen sense pietat. Que treballin els jutges i la justícia. El mèrit era dir-ho aleshores quan tots anàvem a la xocolatada del Pati dels Tarongers per rendir tribut al Gran Padrí de Catalunya i a tota la seva cohort.

Article original: Foixblog.com