Bodes (I)

Bodes (I)

dilluns 22 de setembre 2014 - 19:15
Bodes (I)

Tinc 29 anys i crec que m’està a apunt de caure a sobre una metralla de bodes, un acte infernal creat per Satanàs un dia que va decidir castigar la humanitat. Arriba aquell moment en que un comença a preveure, segons diferents inputs, que la gent es vol començar a casar. Ho notes a les converses dels amics, del s’ha casat fulano amb mengano i dels aires a sofre que arriben del poble del costat, on un virus ha provocat que la meitat dels que coneixes de la teva edat ja s’hagin casat.

Un esdeveniment que comença amb una invitació on has de pagar, és a dir, a punta de pistola. La voluntat? El que puguis? No amics, un ronyó. Un puto ronyó. Tan és que se t’acabi l’atur o que costi arribar a final de mes. Aquí tens una invitació al nostre casament amb una fotografia nostra amb una posició ben divertida, sobretot sense postures masclistes i on hi hagi una mirada d’amor i respecte. Recordeu que tot això és una mentida i que aquesta comença amb la fotografia de la invitació.

Perruqueria. Les senyores en cua a la perruqueria, a fer-se filigranes pomposes al cap i a comentar lo guapa que està núvia i que avui és el seu dia més important de la seva vida. La laca, que és la cocaïna dels jubilats, corre per la sala com si no hi hagués endemà, marcant les puntes i deixant els caps en format superguerrer de tercer nivell. 

El dia més important de la seva vida. No sona a frase del segle XIX? Recorda a aquella gent de principis de segle on la seva única missió en aquesta vida era casar-se i acte seguit esperar la mort. El dia més important de la teva vida? Amb 90 anys potser sí que hom podria valorar-ho així, però fer aquest anunci als voltant dels 30 anys és, si més no, d’una altra època. O això o que els nuvis tinguin alguna hepatitis mortal que els hagi de pelar als quatre dies. Llavors tindria sentit. Sinó, no.

De gala. Has d’anar de gala. Si fas boda tradicional, engalanat i de vestit. El nuvi amb trenta capes de roba. Més que res pel vídeo del reportatge, mentre es vesteix amb blanc i negre a càmera lenta. I si et cases a la platja, tothom ha d’anar de blanc i amb camiseta de cotó, si no vols semblar l’idiota que no sap que els pescadors de Formentera sempre van vestits de blanc. També hi ha les temàtiques, però això mereix un article a part.

Comença l’espectacle dantesc. Saltem-nos la cerimònia, que acostumarà a ser un conyàs, amb parents i amics de tota la vida que repassen la trista vida d’uns i altres, fent al·legoria d'amagat a històries secretes viscudes a l’època on l’objectiu era acabar follant a qualsevol platja amb qualsevol turista de Salou. I després abraçades i alguna llagrimeta. La mare també plora, desconeixedora de tot el tema de follar a les platges, per inèrcia, per que avui és el dia més feliç de la vida de la seva filla. El pare resta assegut, impassible, esperant que acabi tot aquest puto infern i puguin començar a endrapar, que per això s’han gastat tot aquest dineral.

El sopar. És mitja tarda i són les set de la tarda. Els convidats (a punta de pistola) ja fa estona que esperen els acabats de casar amb el mocador a la mà per fer-los allò de “EH EH EH EH EH EH” mentre entren ballant al ritme de la música. Això ja ho feien a la baixa edat mitjana. A una punta els amics, dividits en dos bàndols, els d’ell i els d’ella. No es coneixen i lluitaran per ser considerats els reis de la festa i els que aportin més drogues a la resta de convidats; els més pesats i toca-collons de la vetllada. Al mig sempre hi ha la taula de les tietes i els padrins, que no entenen res i han vingut, com el pare, a menjar i beure. Després de l’espatlla de cabrit comencen els primers cops de cap i lluiten entre la vida i la mort per aguantar amb els ulls oberts, mentre gent que no coneixen fan fer l’idiota a gent que tampoc coneixen, és a dir, els nuvis. No coneixen a ningú, però el menjar és a taula.

Jocs. La dignitat humana, la lluita de Mandela i Ghandi perd tot el sentit quan s’aixeca l’amic alcohòlic que no té por dels micròfons i comença el que per ell és un espectacle garantit, mentre els tiets i padrins veuen un jove que amaga panxa sota una camisa ajustada i crida a un micròfon que sempre falla. Sempre falla. Mai va bé. “Ara? Ara si? Ara va bé?” crida l’infreiser de torn. Prepareu-vos, que no entendreu res del que dirà durant els propers 50 minuts, però és igual. Hi ha menjar i beure per tothom. Demà no sabrem com menjarem, però avui n’hi ha per tothom.

Comencen els jocs de parella. Endevinar les aficions d’un i altre. Els assaltants semblen aquells inspectors que avaluen si els nuvis es casen per papers o per amor. En la gran majora de casos no  l’aprovarien, ja que els nuvis no coneixen res l’un de l’altre. Ni el menjar, ni la postura sexual, ni el viatge preferit. Res. Què esperàveu? Es casen perquè un dia els van donar una figureta. Com a compensació pel joc tan divertit (que en realitat és una mala estona i ja me la pagareu a la vostra boda, malparits), arriben els regals als que s’han de casar properament, que l’entomen amb esportivitat i contagiats de lo bé que s’ho han passat en aquella boda i que és la millor i que la seva serà igual o millor. Tremoleu.

Música de plorar i rams pels padrins, que dormen amb la dentadura caiguda i la tieta els desperta al son de Ramona, sht, que et porten el ram. L’agafen amb plors, perquè avui és el dia més important de la vida de la seva neta i per tant, el seu. I ja que m’han despertat, provarem aquests bunyols de crema i nous.

Tot això mentre mitja sala és a fora fumant i els cunyats van desbocats, important-los una merda el que passa a dins, mentre les dones els miren amb vergonya mentre ells intenten lligar amb les jovenetes de la colla d’amics que no coneixen, que es veu que n’hi ha una que és guapa i està soltera. Adéu al protagonisme de la núvia. Els mascles es pensen que una boda significarà llibertinatge i intentar coses noves i que la seva parella els ho respectarà, quan a alguns ja els costa pronunciar correctament. Elles van irreconeixibles, pintades fins les aixelles, perdent tot signe d’humanitat, com lloms embotxats en vestits que a final de mes recordaran de no tan bon grat. 

Trenta vuit hores després el sopar acaba i comença el ball. Els nuvis, completament beguts intenten ballar-ne una de lenta, mentre els demés els envolten agafats i amb ganes d’aplaudir i de que acabi aquest turment i comencin els cubates gratis d’una vegada, fet que comportarà alguna ruptura i que alguns desconeguts potser comencin una altra història junts. 

No patiu, hi haurà segona part. 

Comparteix-ho

Altres entrades del autor