Carta a l'aimada Daria

Carta a l'aimada Daria

dimarts 22 de setembre 2015 - 19:45

SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA AQUÍ

AIMADA Daría:

17/03/2014: Abstret, davant de l’ordinador, vaig començar a teclejar, deixant que es plasmessin en la pantalla, les meves sensacions emocionals. D’aquesta manera, suaument, les primeres paraules…

Tornem al nostre lloc secret, on les nostres mans jugaven a conèixer cada mil·límetre de la pell de l’altre i els nostres llavis es besaven dolçament. I, amb els ulls clucs, sentíem com els nostres cossos, pegats l’un a l’altre, tremolaven de felicitat.

Tornem al moment de la nostra vida on el “tu i jo” va passar a ser un sols AMOR, un sentiment compartit netament, lliurement.

Però, ara et veig aquí, somrient, dolça, amb el pèl blanc i amb la pell que mostra el pas dels anys. Ara et sento aquí, en mi.

Ara, crec que estic equivocat, que no hem de tornar ni al temps ni a l’espai, encara estem allí, encara és el moment.

El temps ha passat, però nosaltres: amants immòbils. Tan sols, tu i jo amb un únic sentiment: “AMOR”.

20/06/2014: Però els dies van transcorrent, escrivint una infinitat de pensaments curts, deslligats, alguns, inerts des del seu naixement en la meua ment, uns altres, caòtics per naturalesa, i la resta…

Et segueixo AIMANT, no ho dubtis, però AIMAR no significa ser esclau, no significa abaixar el cap, tancar els ulls i tapar-se les oïdes per no veure ni sentir les mentides generades per ments fantasioses, les quals també serveixen per tenir un lloc, suposadament segur, on amagar la covardia i la comoditat. No.

Tampoc les paraules que denominem dolces, amb les quals ens agrada que ens delectin les oïdes, a manera de prosa o de vers, tampoc són AMOR, potser són amor. Com tampoc ho és el permanent somriure estudiat i les mirades assajades que ens fan romandre absorts de les imaginacions i invencions idealitzades. NO.

Saps bé que AIMAR no s’anomena ni es veu: se sent. Que l’AMOR es mostra dia a dia, en petites coses, callades, però que els seus crits silenciosos ens desperten de la letargia del contrasentit.

Es mostra amb la suor del treball esgotador, que no cansa si és perquè l’altre, els dos, visquin la realitat d’un somni inenarrable.

Es mostra en el sofriment pels fills, pors per no saber si els eduques bé, si sabràs guarir-los tot tipus de ferides, fins i tot les d’amor, mai les d’AMOR. Temor per si podràs o no alimentar-los com haurien de ser alimentats, per si sabràs AIMAR-LOS i transmetre’ls-hi aquest gran sentiment.

AMOR es mostra quan no dorms o no menges, per a què l’altre dormi i mengi. Quan els roncs de l’altre són la setena simfonia de la gran nit, o quan, gairebé adormit et desperta perquè ha estirat de la roba del llit i et deixa al descobert en ple hivern i sense calefacció, o quan s’escalfa els seus peus nus en els teus nus peus, en el llit, o quan durant la nit crida o parla deixant-te contristat i desvetllat.

Sí, es mostra quan crida desbordat pels problemes de la vida i després s’amaga per a plorar per haver cridat i s’entristeix per tornar-se trist amb els anys, però que no descansa amb la condició de que el somni inenarrable, dels dos, segueixi sent possible.

Clar, també es mostra quan les arrugues i les berrugues són més abundants que els trossos de pell gairebé llisa, quan el poc pèl que queda en el cap és ja blanc i fi, quan el greix juga a allotjar-se en totes les parts del cos, fent-ho pesat i maldestre. Quan els músculs i els tendons no responen i s’ha d’estar pendent de l’un altre perquè no caigui o es pugui asseure. Quan les malalties es fan fidels hostes de nosaltres i…

Es mostra quan l’altre apareix, un dia qualsevol, amb una rosa groga o unes branques florides de ginesta o d’ametller o amb grèvol, havent hagut d'eludir als vigilants forestals, sabent lo molt que t’agrada, que t’apassiona i el que li perjudiquen, a l’altre, les olors intenses d’aquestes flors.

Ho palpem quan la mort ens envolta i ens esfondrem. Quan cometem errors, si els descobrim o ens els fan descobrir, els reconeixem, encara que no sigui amb paraules, sinó que rectificant contínuament.

Quan, agafats de la mà, a la nostra edat i el nostre cos, passegem pel carrer, mirant-nos i besant-nos sense que ens importin les curioses mirades de la gent.

No, no ho dubtis, segueixo AIMANT-TE encara que potser, tu, no reconeguis al veritable AMOR, tan sol al simple amor, el de les bagatel·les, les utòpiques il·lusions, el del fals lluentor d’estels de llauna i dels garfis de falsos pirates.

I sí, vaig ser jo qui va decidir “Comencem a caminar pel mateix camí. Cadascun ho vivia de diferent manera, Vaig prendre el primer desviament”

 

Sinto petit

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :

Altres entrades del autor