Carta per l’Emilia 003, “Xiuxiuejo el teu nom, a poc a poc.”

Carta per l’Emilia 003, “Xiuxiuejo el teu nom, a poc a poc.”

diumenge 25 de juny 2017 - 20:15

 

CASTELLANO

Em quedo absort amb la teua senzillesa.
Encara em sorprèn la teua fortalesa.
Gaudeixo de la teua dolçor en les teues carícies.
M’embadaleixo amb els teus petons.
Somric amb les teues mirades.
Tanco els ulls i m’omplo del teu record.
Ple de tota tu, em rebel•lo contra el desamor.

Sinto petit, 26/09/2016
H. de Bellvitge

 

N’hi ha moments en què t’anomeno, fluixet, a poc a poc, no vull esvalotar el silenci d’aquests quasi quaranta-cinc anys, silenci ple de paraules ofegades, de llàgrimes desconsolades i de crits muts, de dolor i impotència del no saber ni el teu nom real, només el de guerra, “Emilia” ni conèixer la cara ni poder escoltar el batec del cor d’aquell ser, teu i meu, que duies en el teu ventre quan uns sers de color gris et varen assassinar a cops, apagant cigarretes en els teus mugrons, cremant-te l’esquena i el cap amb cigars havans encesos, i… No.

Miro de reüll certs moments del passat. Encara voldria saber on et van deixar els qui et van trobar abandonada i morta, bé, morts, tu i el nonat. Saps que era molt complicat tot, no podíem fer-nos sabedors dels nostres noms i cognoms reals, ni les nostres adreces, ni telèfons ni altres coses més. Solament un nom de Guerra, “Emilia” tu, “Groc” jo. Vaig preguntar a on et van enterrar, ningú coneixia qui erets en realitat, ningú, sabia de la teua família real, ningú sabia on reposaven els cossos destrossats per la crueltat d’uns sers, titelles d’un fastigós dictador. Anys 60/70, els últims cops de cua de la ferotge dictadura.

Avui, he tornat a xiuxiuejar e teu nom, fluixet, molt fluixet. He anat al “xiringuito” de les piscines del poble. Com sempre, he demanat un cafè del temps dels que serveixen a València: gel, llimó i un cafè llarg, sense gotes de begudes alcohòliques. Al meu voltant, joventut, xicots i xicotes, parelles de fet o casades, també els seus xiquets de curta edat. Gent vestida o en banyador i, encara que pugui semblar insignificant, veure a les fadrines amb aquells banyadors tan atrevits, m’ha fet tornar, mentalment, als nostres anys 60/70, on això era impensable, “pecat mortal” “de cap a l’infern”, deien els grans puritans. Ha estat el moment en què m’ha portat al record, tu i.. , també el que haguera pogut ser si haguéssiu viscut tu i la criatura. La suor ha amagat unes tímides llàgrimes que per les meues rogisquentes galtes rodolaven. Havia inspirat molt aire i a poc a poc el deixava sortir al mateix temps que feia un esbós del teu nom.  Si estiguessis al meu costat, físicament, sé que em preguntaries què tenen a veure els “biquinis” i la nostra lluita d’aquells anys, o si m’he tornat un “VIEJO VERDE”. Bé, encara que n’hi ha que estan convençuts de què sí que sóc un vell al qual li cau la bava quan veu a una joveneta, no, no és així la cosa, saps molt bé com pensava, “el desig és el reclam de l’esclavitud, sobretot el sexual” segueixo pensant així i treballant per la no esclavitud. També és cert que, a vegades, parlo als joves sense pensar que són joves i això és mal interpreta, procuro modificar aquest tema, constantment. I què té a veure amb la nostra lluita?, doncs molt i poc, però sí que hi té a veure.

Arribava l’estiu i anàvem a banyar-nos a cales petites i aïllades, com la de “Sa Riera” prop de Palafrugell. Les xicotes us despreníeu de la part alta del banyador, o sigui, fèieu allò que ara es coneix com  “Toples”. Avui és una cosa molt normal, però als 70, la cosa era complicada. Tot anava bé, sobretot pels homes que s’omplien els ulls de pits i la part davantera dels pantalons del banyador d’un bony molt reconegut fins que algú denunciava el fet, i ben aviat venien els guardes de la zona, si n’hi havia, obligant-vos a posar els sostenidors del banyador i, fins i tot, en alguna ocasió, cap a les dependències municipals, denuncia i multa. En el cas en què la cala estigués apartada del nucli urbà, els mateixos banyistes, us escridassaven i us arremetien fins que us quedàveu amb un banyador que aquestes, diguem persones, en deien “decent”.

Aquest fet, per si sol, poca importància té, però si l’agrupes amb la resta d’accions de “lluita” contra la dictadura, l’empobriment mental dels dirigents i afins a la dictadura i al dictador, t’adonaràs que el conjunt de tota aquesta lluita, va ser el que ens va portar a una cosa que en van dir democràcia i que jo anomeno “Pluridictadura de partits polítics”. Sí, la lluita, la sang, les ferides, les morts de totes aquelles persones que formàvem part d’aquell exèrcit sense armes, tallar carrers i carreteres, les corredisses davant dels “grisos” i un llarg etc. van ser els fonaments d’una societat, l’actual, on els perjudicis sexuals quasi estan desapareguts, on la llibertat d’expressió, la llibertat de vestir i ser, etc. tenen una solidesa mai aconseguida. No em dolen els cops i els martiris que vaig rebre d’aquells titelles del gran dictador. Per un costat, em sento orgullós d’haver format part d’aquell exèrcit sense armes, però, per una altra part, em dol com s’està perdent tot allò aconseguit amb sang suor, llàgrimes, patiments extrems i, fins i tot, morts violentes, com la teua i la del nonat, em dol veure el menyspreu dels que ara podrien treballar pel benestar social i jeuen al sofà amb una “birra”, un “porrete” i … Sí, aquest menyspreu cap a aquesta lluita dels anys 60/70 en benefici del poble planer, sobretot, em dol.

Xiuxiuejo, a poc a poc, el teu nom, no sigui que la grisor reïxi del davall del blau marí, i tothom tornem a patir més encara. Xiuxiuejo el teu nom, a poc a poc, perquè al nostre sentiment no li calen cridòries. No puc deixar d’aimar-te, ara i sempre.

Sinto petit,  25/06/2017

Comparteix-ho

Sobre l'autor

Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor