"Coco": i Pixar ho torna a fer

"Coco": i Pixar ho torna a fer

divendres 15 de desembre 2017 - 18:15
"Coco": i Pixar ho torna a fer

El fet de tenir infants a la família et permet gaudir de l'espectacle en companyia sabent que "la última de Pixar" és una aposta segura. El el cas de "Coco" no ha estat una excepció tot i que aquesta vegada el curt previ punxa de forma alarmant per la seva excessiva durada  i l'absència de la màgia que d'altres curts sempre han tingut.
Miguel és un nen que es vol dedicar a la música malgrat la seva família li té prohibit. Aprofitarà el "dia de los muertos" per contactar amb un rebesavi que havia estat una estrella nacional.
La formula funciona i està fonamentada en una esplendorosa perfecció tècnica que es converteix en un goig visual inesgotable aprofitant una paleta de colors plena de vitalitat que de per sí ja aporta la tradició i cultura mexicana. Un altre dels fonaments és el guió perfectament mesurat pel que fa la seva capacitat d'explicar una història prou rodona i el seu genuí ajustament dels moments culminats i emotius.
Es podrà posar en dubte l'ús indiscriminat dels tòpics més trillats que els occidentals en general tenim de la variadíssima cultura mexicana o la superficialitat amb la que es tracten alguns aspectes, però no podem negar un conjunt carregat d'una lluminositat radiant amb unes quantes fites ben aconseguides. En primer lloc el pròleg que ens situa tota la trama amb una velocitat narrativa envejable i un enginy especial que ens pot recordar l'obra mestra de "Up". També trobarem un tractament ple de creativitat d'un particular món dels avantpassats morts i el seu record. Un tractament adaptat perfectament a un amplíssim ventall d'edats sense caure en un infantilisme excessiu ni en imaginaris tètrics que podríem espantar als infants més tendres. Finalment cal mencionar les encertades al·lusions a personatges cèlebres de la cultura mexicana i que ja s'han convertit en universals (Jorge Negrete, Cantinflas, Frida Kahlo, el Santo o la mateixa Chavela Vargas) acompanyats d'una música ben trobada i que en cap cas resulta excessiva o gratuïta. Sembla ser que a Mèxic s'està convertint en la pel·lícula mes vista de tota la història i que el tractament que se'n fa de tot plegat no ha provocat cap mena de rebuig.
Una obra rodona que malgrat emfatitzar un missatge d'unitat familiar molt bregat sap trobat els elements essencials de la temàtica sense caure en el simplisme, aconsegueix un guió i un ritme que no decauen en cap moment i es converteix en un producte d'entreteniment sense escletxes. (7,5/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

Exercint la docència a secundària des del 1987 com a professor d'Educació Física amb un parèntesi de 8 anys com alliberat sindical. Amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :