La Lleida post 24M serà, definitivament, una Lleida diferent. De fet, la Lleida d’abans d’aquestes eleccions, ja era, malgrat les aparences, del tot diferent. Alguns no se’n van adonar, però el carrer, i també les xarxes socials, ens parlaven d’aquest canvi amb una claredat diàfana, la claredat de tantes veus juntes dient prou. Prou de que els que han de vetllar pel bé comú no ho facin. Prou del mantra de totes les sobretaules “tot està fet una merda. No hi ha res a fer. Tots són iguals”. Prou. Les coses comencen a canviar avui, el dia en que la gent, aquí i a tants indrets, hem decidit agafar les regnes.

Les enquestes, fos pel que fos, ens explicaven una configuració de la Paeria que poc té a veure amb el que la realitat ha dit. Però el d’avui no és dia per a retrets sobre el passat, sinó per a esperances sobre un futur que ja ha començat a ser present. És un dia carregat d’agraïment i de reconeixement a tanta gent que ha fet això possible, a tanta gent admirable, capaç de passar fred en ple hivern per arribar a les 2.000 adhesions, i no tenir vida fora del Comú per assolir després l’imperatiu de 1.500 signatures.

Se’ns gira feina. Feina de la bona, convençut que la sabrem fer amb tota la humilitat del món, i sense ni un bri d’arrogància. Treballarem pel que sempre ens ha semblat una evidència: els màxims beneficiaris de les polítiques de la Paeria han de ser les persones, en especial les que més ho necessiten. I sabem que això no agradarà als que, fins ara, ocupaven aquest espai de màxims beneficiaris, en connivència amb majories absolutes que havien perdut el nord. Però de qui desitgem ‘rebre’, sobretot (aquesta frase, ho sé, ha quedat un pèl massoca) és del carrer. Que la gent ens critiqui quan no ho fem bé seria l’evidència que hem deixat de creure que algú ens arreglarà la vida per passar a portar les regnes de les institucions entre totes i tots. Més que gent que confiï acríticament amb el Comú, prefereixo gent que aporti, remogui i, si cal, critiqui. Des de la participació, des de prendre part d’aquesta nova manera de fer que hem posat en marxa. Ja l’hem cagat prou confiant cegament en altres com per no tolerar ara que se’ns fiscalitzi i se’ns toqui el crostó quan convingui. Sentiu-vos convidats a participar, des d’aquest dimecres mateix.

Acabo el retorn al meu blog (curiosament des de la denuncia dels radars el tenia aparcat, víctima de la bogeria Comú) amb el meu principal motiu per haver-me sotmès a aquesta mena de segrest comú durant tants mesos. Els meus fills. Esmorzant aquest matí preguntaven qui eren aquest Carlos i aquest Sergi que serien regidors. “Ah, els pares del Pol i el Jan, i de la Gina i el Pol”. Hem passat tantes hores de reunions, parades i assemblees que ells també s’han fet col·legues dins el Comú. I us asseguro que les converses de política amb el Teo (6) i l’Emma (7) ens ajuden a crèixer (als grans). Mirant-los a ells, ahir vaig trobar més sentit que mai a una jornada electoral.

Des de l’emoció ja poc continguda, gràcies a tothom qui ho ha fet possible. Volíem poder mirar als ulls als nostres fills, dir-los “ho vam intentar”. Ara comencem a veure que els podem dir “hem començat a aconseguir-ho”.