Aquest matí he vist una brigada municipal que posava garlandes al meu carrer. Quilòmetres de cinta de coloraines que feia ziga-zaga entre els fanals, acompanyant les senyeres que també fa poc que onegen, aquest any més brillants que mai.

La festa major d’estiu, com en la majoria dels pobles de Catalunya, se celebrarà aquest proper cap de setmana. Sergi Pàmies citava Francesc-Marc Àlvaro en un article a La Vanguardia. Àlvaro, en el pregó de Vilanova va dir que “la festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. Hi estic d’acord. Cada any, malgrat que el fenomen sigui cíclic i inclús forçat, el jovent d’aquí i de poblacions properes no es perd l’esdeveniment. Els matrimonis joves amb fills aprofiten les minifiretes instal·lades, la gent gran s’hi passeja. Tothom qui hi vol anar troba el seu espai.

Em meravella, i no voldria caure en la demagògia, la capacitat dels humans per, malgrat l’adversitat, reservar un espai per a la diversió, el festeig pel simple fet de festejar, el ball i la gresca per se. En el mateix moment que el camionet anava engalanant el carrer, el 3/24 emetia les imatges distorsionades de la darrera matança de civils a Damasc. La certesa que les víctimes ho eren per un atac d’armes químiques –per l’absència de sang i violència física- donava a les imatges un to encara més esfereïdor. Piles d’homes, dones i nens de totes les edats jeien aparentment desplomats en un segon. Els meus ulls escrutaven les figures infantils. Cossos prims i allargassats, amb genolls plens de crostes de jugar pel carrer, idèntics als genolls del meu fill de vuit anys, que en qualsevol moment vindrà per darrera i em farà un petó, mentre escric això.

Però la música de l’orquestra arribarà aliena, com el meu fill, al que succeeix enfora. D’aquesta matèria estem fets: riure i plor, joia i aniquilació, vida i mort. Amb aquesta contradicció els humans ens hem anat fent grans. I no cal flagel·lar-nos la consciència per ser capaços d’admirar un castell de focs artificials, com un exercici de catarsi col·lectiva que tan gregàriament necessitem. Gaudim de l’espectacle i això ens fa més humans. Ara bé, aquest any, si em permeteu, prendré més fort que mai la mà del petit mentre al cel de la nit es dibuixen formes amb llums de colors. Em serà difícil no recordar les fràgils figures desplomades ja per sempre en un altre i absurd racó del món. I pensaré que els genolls pelats que la pantalla distorsionava eren els meus de fa ja massa anys, són els del meu fill i ho seran, com una cicatriu inesborrable, de tots i cadascun de nosaltres. I agrairé la sort d’observar-lo bocabadat al meu costat. I em maleiré, contradictòriament, en comprovar que sempre els toca als mateixos i constatar que, com en un despertar sobtat d’un malson, nosaltres som, per sort, al costat de la pantalla on el foc que cau és per fer bonic.