Yasser és un encarregat d'obra d'origen palestí que treballa a Beirut (Líban) i que li cau aigua de forma accidental des de la terrassa del Toni, un cristià Libanès. Yasser insulta al Toni i aquest porta l'assumpte a la justícia al no rebre les disculpes personals que exigeix.
Retrat de la intransigència i el pes del prejudici per desencadenar un tsunami de ràbia en una espiral incontrolable que va situant tot un país, la seva memòria i els seu oblits forçats damunt una estrada judicial i dins unes pantalles mediàtiques que ho amplifiquen i tergiversen tot.
En el fons estem davant una profunda reflexió al voltant de la facilitat que tenim per trobar, amplificar i buscar justificació --moltes vegades victimista-- per provocar un incendi a partir d'una petita i casual espurna conflictiva. La molt notable primera part de la pel·lícula està dedicada a aquest propòsit on les veus conciliadores --dones bàsicament-- es veuen ignorades per la inòpia d'una ràbia que es mostra propera i simple. Qualsevol de nosaltres podríem haver reaccionat de la mateixa forma.
La segona part està més centrada en l'esclat mediàtic i el judici en el qual surten totes les ferides mal tancades i les confrontacions entre comunitats mostrant-se amb un to excessivament efectista carregat de massa eloqüència tot i que és en aquesta part on es mostren les claus de tot plegat i els moments més aconseguits per tal d'evidenciar que, malgrat les diferències i retrets, la magnitud d'allò que ens uneix com a persones que treballen i estimen als seus és massa valuós com per malmetre-ho per una frivolitat.
Es poden fer paral·lelismes d'una actualitat evident i propera tot i que la força essencial de "El insulto" radica en la seva validesa universal a partir d'una narració local feta amb ritme, un magnetisme indiscutibles i unes interpretacions magnífiques. Un crit planetari reivindicatiu d'allò que ens uneix com a éssers humans malgrat puguem estar carregats de raons pel conflicte. I si la convivència no tingués res a veure amb (voler) tenir raó? (7/10)