El misteriós cas de la desaparició del 'topless' a la platja

El misteriós cas de la desaparició del 'topless' a la platja

dilluns 07 d'agost 2017 - 08:15
El misteriós cas de la desaparició del 'topless' a la platja

A mi m’agrada fer topless a la platja. Anava a escriure que sóc de les que fan topless a la platja, però me n’he adonat que això voldria dir que hi ha un tipus de persona així i després de les llargues passejades a la vora del mar fent anàlisi sociològica de la fauna mediterrània puc assegurar que no hi ha un “tipus” de gent que es trau la part de dalt del biquini.

El que sí que puc afirmar és que en els últims anys veig menys dones que ensenyem els pits en públic quan prenem el sol. I aquí s’hagués quedat la meva reflexió si no fos perquè el primer dia de l’estiu en què vam posar els peus a la sorra, l’Emma, que ara té 10 anys, no va voler acompanyar-me al passeig que l’any passat fèiem cada matí perquè li feia vergonya anar al meu costat si portava les popes a l’aire.

Primer no em volia dir per què. Però com que ja m’havia preguntat vàries vegades si enguany continuaria prescindint de la part de dalt del biquini, vaig preguntar directament. La preadolescència truca a la porta desesperadament i si en un mateix cóctel ajuntes mare, vergonya aliena, pits i a sobre, li afegeixes mandra… la resposta és ben fàcil.

Els meus primers passos en solitari van ser de perplexitat. Per què? Jo no l’obligo a treure’s el biquini. Però si ni tan sols hem anat cap dia a una platja nudista com jo volia! D’on ha sortit aquesta xiqueta? Quan em van fer la cessària, me la van canviar?

Els segons passos van ser més comprensius. És l’edat. Tot just comença a descobrir com canvia el cos d’una dona a la pubertat. Tot just s’inicia en l’exercici de la llibertat. Tot just experimenta amb l’estètica amb què vol identificar-se.

Però més enllà, els meus passos van començar a ser una barreja entre indignació, tristor i desesperació. Alimentats pel recompte de les dones que exhibien els seus pits al sol. Vaig caminar una hora sencera. En total: 7. Set dones, 14 pits. Mes d’agost. Platja plena.

Què passa? Les advertències sobre els perjudicis del sol a la pell han calat només per protegir les popes? O és que fan un preu especial si compres la part de dalt del biquini i promets posar-te-la? O què passa? Que ha corregut un bulo sobre les picades selectives de medusa? Em desconcerta comprovar que el concepte estètic que ens arriba com un bombardeig per tot arreu ens impregna a la pell qual crema ‘water proof’ resistent al criteri personal.

Per què cada cop hi ha menys dones fent topless a la platja? Doncs perquè es porta molt més una dona que s’assembla a les que surten a les revistes, amb els pits ben posadets als sostenidors amb escuma, que li dóna la mateixa forma a tots. Que si els deixes anar, cauen. I fan lleig. I recordem! Les dones no ens podem permetre el luxe de deixar a la sort de la llei de la gravetat cap detall del nostre aspecte. No fos cas. A veure si ens pensem que per voler ser iguals, hem de deixar de ser esplèndides, esculturals, moníssimes, a conjunt, a punt en tot moment.

No, no pixo fora de test. No és que una hora caminant per la platja m’hagi provocat un cop de calor. És així. Ens costa trencar els motlles. Ens costa valorar si ens volem traure la part de dalt del biquini pensant només en si ens resulta agradable que el sol assequi les gotes d’aigua sobre la pell o si estem més còmodes amb un element que ens subjecti al moure’ns. Hi ha bones raons per pendre qualsevol de les dues decisions. Però ens centrem en si tenim les tetes caigudes, si estan arrugades, si un pit és més gran que l’altre, si els mugrons són massa grans o si se’ns veu aquella piga tan lletja. O si els altres sentiran que estem provocant. O si la senyora del costat arrugarà el nas. O si la nostra filla sentirà vergonya aliena.

Podem decidir simplement pensant en si ens ve de gust o no? Lliurement? Pot decidir l’Emma amb 10 anys si li agrada que la seva mare se senti lliure? Sí? Amb sèries a la televisió on les noies simplement es preocupen d’anar moníssimes a l’institut? Amb anuncis on les dones són objectes despampanants tant si anuncien una festa com un cotxe o un aspirador? Amb programes en què tothom s’atreveix a jutjar els altres per l’aspecte que tenen? Segur?

A uns metres d’arribar de nou a la tovallola, recordo que l’any passat, el debat era sobre si es podia tolerar que les dones es banyessin amb burka. Quina pena. Acabar concloent sempre que no hi ha manera de traure’ns de sobre l’esclavatge estètic. Sigui quin sigui. Com seria una platja lliure? L’Emma sí va decidir banyar-se amb mi. I al dia següent, al mar, em va preguntar perquè m’agradava tant anar despullada. Simplement, m’agrada que l’aigua, el mar i la sorra, toquin la meva pell. Es va traure la part de dalt del biquini. I va somriure, còmplice.

Ara, ni parlar-ne de fer nudisme!

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de amaiarodrigo
Periodista i mama. Per tant, sóc experta en fer vàries coses alhora. Però també sóc filla, companya, germana, amiga, feminista, ciutadana, optimista, fan de les reflexions i de tot allò fet amb calma, de la coherència i de l'inconformisme. Sobretot sóc participant, de la vida, de l'entusiasme i de tot allò que signifiqui construir, transformar i caminar cap a un futur millor. Perquè crec que és possible.
Segueix-me :

Altres entrades del autor