Quan un es pensa que el procés sobiranista progressa favorablement, sempre passa quelcom que l’atura i el refreda. I a l’inversa. Quan el nacionalisme espanyolista va amb totes les veles al vent, comportaments polítics maquiavèl·lics delaten el vigor de la maquinària centralitzadora de l’estat mononacional espanyol.

Les darreres notícies importants relatives al “procés” versen sobre la forta pressió de la maquinària centralitzadora de l’estat espanyol. Les maquinacions del ministre de l’interior espanyol, Fernández Díaz, i de l’excap de l’Oficina Antifrau amb l’objectiu de buscar brutícia a tot estrop dins l’extinta CDC i ERC, i la reconeguda ‘Operació Catalunya’ no són cap conya. Està provat que el corró centralitzador no és cap contuberni judeo-massònic. Això significa que el “procés” torna a anar endavant. Vejam quan dura...

D’altra banda, la candidatura electoral ‘Junts pel Sí’ ha quedat de facto liquidada. Millor que sigui així. Perquè la unitat dels partits polítics independentistes ha estat un acudit de mal gust pels que volíem creure’ns-ho. Els fets parlen per si sols.

Respecte a la CUP, s’havia d’haver pensat millor el salt a la política nacional. L’assemblearisme ha resultat ser una utopia fora del municipalisme. La CUP progressava molt favorablement en l’esfera del món municipal. Però la democràcia directa cupaire constant i reiterativa a nivell autonòmic, ha estat una font de maldecaps tant de portes endins com de portes enfora. 

En definitiva, cada partit independentista ha seguit la seva lògica interna –com solen fer els partits polítics en situacions normals- des de que es van celebrar les excepcionals eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de l’any passat. Per cert, unes eleccions plebiscitàries que les formacions polítiques independentistes van perdre. L’autoengany no s’hauria de seguir prolongant en relació amb aquelles esperades eleccions de format plebiscitari. S’ha de dir la veritat. I la veritat és que van ser una decepció en relació amb les expectatives generades, ja que les forces polítiques independentistes –‘Junts pel Sí’ i la CUP- no van aconseguir imposar-se al Parlament de Catalunya ni en vot absolut (1.966.508 vots versus 1.976.453) ni en percentatge de vot (47’8% versus 48’05%).

Independència en 18 mesos? Fent una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) o una RUI (Referèndum Unilateral d’Independència) amb l’actual configuració del Parlament de Catalunya?

En endavant, candidatures dels partits independentistes per separat és la millor solució per maximitzar el vot independentista, i evitar divisòries interpartidistes abans d’hora. Així i tot, si no s'aprèn del passat, diferències en l’eix esquerra-dreta entre el flamant PDC, ERC i la CUP, i la dura competició per quotes de poder entre ERC i el nou PDC faran difícils pactes postelectorals de govern en eventuals triomfs electorals de les forces polítiques sobiranistes. A més, En Comú Podem ha aprofitat molt bé l'indecisió i la pobra imatge dels partits independentistes. L’ambigüitat d'aquesta jove força política en l’eix nacional, encara farà més complex aconseguir la independència de Catalunya a curt termini. No ens espera el referèndum català, ni cap estat propi al capdavall del proper lustre. És la penitència per llençar el temps. 

Paradoxalment, la dimensió esquerra-dreta fa estancar i retrocedir el procés sobiranista a Catalunya. Mentrestant, el sentiment d’identificació nacional espanyol i negacionista de les nacions perifèriques es va imposar amb contundència a les passades Eleccions Generals del 26 de Juny. La demostració de fortalesa electoral del Partit Popular representa de manera eloqüent aquesta paradoxa. És el món al revés.

Si totes les forces polítiques sobiranistes –la vella CDC, ERC i la CUP- haguessin anteposat el sentiment de pertinença comunitària a Catalunya davant de la dimensió esquerra-dreta des del 28 de setembre del 2015, estarien acoquinats a Madrid. S’ha anat tocant una música sobre l’històric moment polític que es vivia a Catalunya. No obstant, els comportaments polítics postelectorals dels partits independentistes han estat convencionalment racionals i egoistes fins avui. 

La interpretació freda i distant dels fets porten a concloure que el principal adversari del independentisme no és Madrid. Mai ho ha estat. Tampoc el PP. El feble C’s i el debilitat PSOE encara menys. El principal obstacle en el camí cap a la sobirania de Catalunya és i sempre ha estat dins el Principat de Catalunya. Les contínues dissensions entre els partits polítics sobiranistes, tot i ésser sense voler, han fet més mal que totes les iniquitats que es fabriquen i s'han fabricat des de Madrid.

Mentre els partits independentistes catalans no inverteixin l’ordre de preferència entre els dos principals eixos polítics –dimensió esquerra-dreta i sentiment de pertinença comunitària a Catalunya- patiran el suplici de Tàntal.

Tàntal va ser el rei llegendari de Lídia d’acord amb la mitologia grega. Havent ofès als Déus, va ser condemnat a estar submergit en aigua fins a l’alçada del coll. L’aigua s’esmunyia quan volia beure. Penjava fruita damunt del seu cap; i la fruita s’escapava quan tractava d’agafar-la. D’aquesta manera, no podia sadollar la gana i la set, tenint el menjar i l’aigua a tocar. L’Assemblea Nacional Catalana va fer el més difícil: acostar la independència amb èxit aclaparador i sense mitges tintes a la ciutadania de Catalunya des del 2012. Els partits polítics independentistes havien de fer el més fàcil: minimitzar les tensions degudes a la clivella esquerra-dreta i cooperar en el nexe compartit de la independència per aplanar el camí cap a l’estat català. No ho van fer. I ara mateix, sofreixen el suplici de Tàntal.

El rei Tàntal, però, va ser castigat pels Déus. En canvi, els partits polítics independentistes catalans s’han autoinfligit el suplici de Tàntal.