El dia d'ahir va transcórrer en el Parlament amb grans astúcies, gesticulacions i desqualificacions creuades. A la presidenta Forcadell se li va anar la sessió de les mans. Una de les raons és que les majories en la Càmera són ­imprescindibles per aprovar lleis sempre que es respectin les regles de joc del Parlament. I els partits de l'oposició es van lamentar que els drets dels diputats de tres formacions polítiques fossin vulnerats en el mateix parlament.

Al marge de si les lleis sobre el referèndum o sobre la transitorietat jurídica i fundacional de la república s'acaben aprovant, modificant sobre la marxa l'ordre del dia i evitant el debat que es requereix per a lleis d'aquesta envergadura, el que es va observar va ser una falta de respecte al dret.

Donava la sensació que estàvem en conflicte amb una potència europea i que era Churchill qui parlava de "la victòria, la victòria costi el que costi, la victòria malgrat tots els terrors; la victòria, per llarg i dur que sigui el camí, perquè sense victòria no hi ha ­supervivència". O sobreviure políticament i passar a la història com a herois o perdre's en l'oblit de la nit dels temps.

El problema és que els únics discursos eren els laments de gairebé tota l'oposició que demanava que s'apliquessin els reglaments de la llei parlamentària catalana. En aquest litigi que no accepta concessions hi haurà més ­perdedors que guanyadors. És més, no crec que ningú guanyi.

Malgrat la importància de les lleis que entren via exprés, no hi havia un discurs. Sí, el discurs de la pressa, el de l'astúcia, el d'agafar a l'Estat desprevingut, el fet de presentar-se com a víctimes i pensar que la Càmera és dels que estan en el poder quan, en realitat, és sempre neutra i emmotllable a les majories que entrin i surtin.

La presidenta Forcadell va seguir endavant a pesar que l'informe del secretari general del Parlament, Xavier Muro, i el lletrat major, Antoni Baiona, advertissin ahir mateix a la Taula de la possible comissió d'un delicte si s'aprovaven les lleis del referèndum i de transitorietat. No s'ha esperat tampoc el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries.

El pitjor que ens podria ocórrer és menysprear el dret com a garantia d'equitat i respecte als punts de vista dels adversaris. La tradició jurídica ha estat un dels trets de la vida civil, econòmica i política de Catalunya al llarg dels segles. Ahir, en un tancar i obrir d'ulls, els que tenen la majoria en el Parlament es van oblidar d'això.

Rajoy va demanar al TC que declarés nuls els acords del Parlament i que es busquessin responsables penals. Pot ser que sigui ja tard. Però la malaptesa i lentitud de l'Estat no equival a la seva quietud. Sobretot quan està en joc  la secessió unilateral de part del seu territori. S'ha obert la confrontació. Malament per a tots.

Articulo  original:   Foixblog.com