De l'equilibri de la força en els temps de la Guerra Freda em passat a l'equilibri de les pors. Són pors que es tradueixen en desconfiança cap al rival, l'estranger, el que no pensa o creu el mateix que un; desconfiança a l'un altre mentre que pugui pertorbar la pròpia seguretat. No estic parlant de la incertesa que vivim els catalans que desconeixem el calendari polític sobre els esdeveniments dels propers mesos. Hi ha una llei sobre la transitorietat que la coneixen només sis persones i que es va a activar en menys de 48 hores sense debat algun. Em refereixo a la incertesa que ha creat el Brexit a Gran Bretanya i en la Unió Europea, a les incògnites sobre les properes eleccions a França, als atemptats gairebé rutinaris de yihadistes als carrers de diverses capitals europees, al discurs contradictori que surt des de la Casa Blanca.

No em diran que no és inquietant que el portaveu del Govern americà, el tal Sean Spicer, digués que algú tan menyspreable com Hitler no havia utilitzat armes químiques com ho acaba de fer el president El Asad de Síria. Va matisar aquestes declaracions en adonar-se de la barbaritat, la mentida, que havia dit i més tard ha demanat disculpes. Les cambres de gas dels camps nazis es poden visitar a diversos països d'Europa central. Donald Trump va ordenar llançar 59 míssils contra un aeròdrom de Síria sense que ningú ho sabés amb unes hores d'anticipació. Als russos se'ls va comunicar quan l'operació era a punt de perpetrar-se. El president de Xina, Xi Jinping, es trobava de visita oficial a Estats Units i no hi ha constància que fos consultat. Gairebé paral·lelament, Trump ha ordenat l'acostament d'un portaavions i la seva flotilla d'acompanyament a les proximitats de les aigües jurisdiccionals de Corea del Nord. Al matí següent es va despatxar amb un tuit que sembla extret d'un guió de pel·lícula de l'Oest. “Corea del Nord busca conflicte. Si Xina decideix ajudar-nos, això seria fantàstic. Si no, resoldrem el problema sense ells. EUA”. Quan s'envien flotes per resoldre comptes pendents no cal esperar res bé. Japó ha afegit una flota a l'expedició nord-americana que es dirigeix cap a Corea del Nord. El president Kim Jong Un ens té habituats amb els seus jocs de coets nuclears llançats cada dos per tres a manera d'experiment i d'amenaça.

Hi ha un ambient global carregat d'electricitat i qualsevol espurna pot provocar una explosió. Trump afavoria a El Asad en la campanya. Ara diu que el futur de Síria no pot comptar amb ell. És una paradoxa que el president que es va presentar amb un programa aïllacionista, el de “America first”, s'hagi convertit en pocs mesos en intervencionista sense comptar amb la complicitat dels seus aliats. La resposta de Rússia i Xina vindrà al seu temps.

Article original: Foixblog.com