Fer neteja

Fer neteja

dissabte 26 d'abril 2014 - 16:45

Quan faig vacances -com que tinc una mica més de temps- m’he imposat des de fa una colla d’anys l’obligació de fer una mica de neteja de papers, documents, llibres i altres coses que omplen poc a poc la casa sense adonar-nos-en.

Normalment no ens aturem a pensar el que tenim, el que necessitem, el que ens és totalment imprescindible i el que en realitat ens sobra, que és una bona majoria de coses. No ens parem gaire sovint a pensar el que fem, cap on anem, si som nosaltres els que ens movem o si simplement alguna cosa ens va portant. Vivim en una societat basada en l'economia de consum que fa com si fóssim transportats en una gran escala d’uns grans magatzems i simplement mirem cap als costats assenyalant amb el dit el que ens volem endur a casa i que, sens dubte, ocuparà al cap d’un temps l’últim espai lliure que ens quedava al traster o al garatge.

Ens pensem que som lliures per poder triar el que comprem, però la major part de les vegades són els altres qui ens assenyalen allò que hem de comprar. Ens diuen el que necessitem (i que realment no necessitem la majoria de les vegades) perquè els mercats tenen necessitat de vendre’ns per poder anar rodant. Per això, de tant en tant, hem de fer neteja de coses que ens pensàvem que omplien un buit i que, en realitat, no van fer més que fer-lo més gran.

Som el que tenim? Som el que la societat ens diu què hem de tenir?  Som allà on l’estatus social ens col.loca? Som allò a què ens dediquem? Desgraciadament, moltes vegades és així i no som el que volem ser, sinó que som allò que els altres ens fan ser i volen que siguem.

Quan durant les vacances em dedico algunes estones a ordenar, m’adono del munt de papers que rebo, la majoria totalment inútils. Molta propaganda, moltes ofertes, molt color i molta presentació atractiva amb molt poc contingut veritablement necessari. Molta faramalla inútil que només té una finalitat: distreure'ns de l'essencial. Els que entenen d'aquests assumptes diuen que només hi ha una cosa que ens torna als nostres orígens, a la nostra veritable essència: el dolor. Quan patim, quan apareix el dolor (en qualsevol de les seves infinites formes) potser que no sigui una tragèdia, sinó que sigui l’única manera de poder recuperar la pròpia vida, allò que érem i que hem de tornar a ser.

Quan veig tant paperam inútil, tantes ofertes buides i tantes coses que només ocupen espai és quan m’adono que tot allò no serveix de gran cosa i que aquell no és el camí per a ser una mica feliç (amb una mica ja em conformo). És llavors quan penso que potser no n’hi ha prou d’ordenar el  meu espai exterior i que potser hauria de començar per ordenar el meu espai interior. És llavors quan m’adono que és més important la companyia d’un amic, el passeig relaxant, el somriure d’un nen, la lectura d’un bon llibre o el simple “dolce far niente” per a ser una mica feliç. Que no ens cal omplir la vida sinó que el que ens cal és, simplement, viure.

 

Text publicat en primer lloc al meu bloc A PEU i posteriorment al llibre del mateix títol (A PEU-Editorial EL TOLL-Ontinyent).

EL TOLL és una editorial independent creada per L. M. Pérez-Muñoz l'any 2010. Publica llibres en català, bàsicament de narrativa: novel·la i assaig. 

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumepubill
Em dic Jaume Pubill i Gamisans i vaig néixer a Castellnou de Seana -un petit poble del Pla d’Urgell- l’any 1948, tot i que ja fa molts anys que visc a Mollerussa. He treballat els darrers 29 anys de la meva vida com educador en un centre de discapacitats intel·lectuals (ACUDAM) a Mollerussa. M'acabo de jubilar. M'agrada llegir, escriure i anar a peu, perquè caminant a poc a poc s'observa millor la vida.
Segueix-me :

Altres entrades del autor