Gent que es fa fotografies davant de monuments

Gent que es fa fotografies davant de monuments

diumenge 13 de desembre 2015 - 22:45
Gent que es fa fotografies davant de monuments

- Jo no en sé gaire de política, però… - va dir la noia de la taula del fons, que prenia una cervesa amb un noi.

En aquell moment Júnior Lambretta, que restava a un racó del bar, va aixecar el cap, va tancar els ulls i va imaginar que de sobte la policia armada assaltava el local per agafar el pobre noi per les espatlles i emportar-se’l, arrossegant-lo per terra, a fi de salvar-lo de la tortura que presumiblement l’aguaitava pels següents minuts.

Instants abans s’havien estat llençant frases solemnes sobre les pors, la confiança, la seguretat, l’amor, la passió i altres temes absolutament intranscendents extrets de frases de Coelho que haurien trobat per Facebook. Una guerra de tòpics i absurditats que no l’interessaven el més mínim. Lambretta els mig escoltava, com una melodia rància de fons, enfurrunyat en els seus pensaments i en un tovalló que tenia a les mans on hi anotava coses.

Però la frase que acabava de dir la noia l’havia posat en alerta. Aquell “però” del final de la frase, acompanyat d’un breu silenci, augurava els pitjors presagis pel noi que tenia davant, que tragava saliva pensant que el preu del coit d’aquella nit estava augmentant exponencialment. Les agulles dels demagòmetres, com a les pel·lícules, començaven a tremolar. I Lambretta somreia, perquè el discurs d'aquella dona que no sabia res de política però que volia donar la seva opinió era pitjor del que hauria pogut imaginar. Va aixecar-se sense fer gaire soroll i mentre s’enfundava la bufanda, pensava en la possibilitat de dirigir unes paraules amables a la parella, aplaudir o, directament, desitjar-los sort. Va optar per passar desapercebut i esfumar-se cap a la porta.

Caminava lentament per uns carrers plens d’humitat, fumant i escoltant el so agradable que feien les seves sabates en trepitjar, mentre mirava la part alta d’un edifici del centre. Era el seu petit homenatge a aquell constructor o arquitecte que un dia va dedicar esforços en adornar una cornisa d’una casa, sabent que ningú mai s’hi fixaria. Júnior Lambretta s’hi fixava.


Va ser posar-se al llit, obrir el mòbil i veure que tenia un missatge per llegir. Era el primer cop que li apareixia un missatge que no tenia registrat.

- Hola Júnior. Segurament no deus reconèixer aquest número. No em preguntis com però avui l’he aconseguit. Em dic Laia, i fa dies que et segueixo, m’agrada el que escrius. M’agradaria conèixer-te, convidar-te a un cafè o al que vulguis. Si vols, clar.

Lambretta, sense apartar la mirada d’aquell missatge estrany, va pensar que almenys escrivia sense faltes d’ortografia. Sense gaire entusiasme per aquesta inesperada novetat i pensant que la noia probablement seria més lletja que un pecat, va posar-li nom al número i va contestar.

- I vostè que en pensa de la gent que es fa fotografies davant dels monuments?
- Crec que és una forma molt salvatge de donar l’esquena a una obra d’art. Me’ls carregaria a tots. - va contestar ella immediatament.

Lambretta va arquejar una cella, va somriure i va tancar el mòbil. - Interessant – es va dir - Interessant.

Comparteix-ho

Altres entrades del autor