L’any 1147, Galceran II de Pinós fou tancat en una fosca garjola pel rei de Granada. El cavaller era a terres andalusines de tornada de la conquesta d’Almeria als sarraïns. En iniciar el retorn victoriós, emboscat i capturat caigué a mans de les hosts andalusines. Cinc anys durà el seu captiveri fins que fou alliberat i pogué retrobar-se amb el seu pare, el baró de Pinós. Els detalls del seu rescat mesclen elements d’història i ficció i inspiren la popular llegenda de les cent donzelles... Diuen que el rei moro va demanar com a preu per la vida de Galceran cent mil monedes d’or, cent cavalls blancs, cent vaques prenyades, cent brocats de fil d’or i, per arrodonir la humiliació als seus enemics, cent donzelles cristianes. Pel que sembla, aquesta fortuna no va semblar prou cara al baró, qui en un espai prudencial de temps va reunir tots els béns i els va embarcar rumb sud per fer-ne pagament. No obstant, el Cel es va apiadar (no sabem si de les penúries del captiu, del peculi del baró o de la virtut de les donzelles) i, per intercessió de Sant Esteve, es va esdevenir el prodigi de transportar a Galceran lliure i indemne de la masmorra a la costa. Així doncs, en arribar el vaixell cristià a les platges andalusines, va trobar al guerrer d’una peça i, sense haver de desembarcar el preuat carregament, el va transportar de tornada a casa. La llegenda, recollida al segle XIV, suma les donzelles a les bèsties i l’or, i cap preeminència les concedeix, més enllà de referir-les en el seu títol...

Al mateix segle, un altre Galceran, aquest de la família dels Erimany, era també retingut pels àrabs durant la seva participació en la croada. En aquest cas, sabem que va haver d’empenyorar el castell de Florejacs en garantia del pagament del rescat, però no tenim coneixement de si aquest incloïa també el preuat metall, els animals i les donzelles. No obstant, és ben possible que aquest fet també inspirés una altra llegenda, la qual canvia l’enfocament i se centra en la dama del castell. Segons recull Joan Amades, la senyora de Florejacs havia quedat sola en la seva fortalesa, circumstància que no li plaïa gens. Per això, fent ús d’una bellesa portentosa i l’atracció que generava sobre els homes, s’aficionà a triar companyia entre els molts festejadors que acudien a guarir-la del seu entotsolament. Ella, que a banda de ser formosa, també tenia coneixements de metzinera, quan es cansava del galant de torn, el feia emmudir per sempre fent-li flairar unes flors màgiques que creixien al seu jardí i que provocaven un plàcid trànsit a l’altre món. Dies més tard, superat el dol, procedia a triar un altre company a jornada complerta entre els aspirants a seductors que campaven pels voltants de la fortalesa.

Una i altra llegenda ens parlen de guerrers, batalles, prodigis i dames, elements bàsics d’una bona història medieval, però la segona té un punt de modernitat violeta que es contraposa a la trama patriarcal de la primera. “Aquí mano jo”, ens diu la dama de Florejacs des de la cambra més noble del seu castell, i no hi ha capoll, narcís ni jacint que pugui contradir-ho.

En homenatge a aquesta dona, cada any (aquest en farà nou) el poble de Florejacs celebra la Dama de les Flors, fira dedicada al món de la flor i a les seves múltiples aplicacions. Recordant aquella orgullosa, bella, noble i enigmàtica senyora, Florejacs demostra a qui el visita que darrera l’aparent fragilitat i candidesa de les flors sempre s’amaga alguna sorpresa.