Podem esperar d'un cocodril que es comporti com un gosset faldiller? Podem esperar del foc que no cremi? Podem creure que l'aigua deixarà de ser mullada?

Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de la causa i l'efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l'efecte que tenim.

Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, els cocodrils i l'aigua són com són i produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és una injustícia ens omple d'odi i de venjança .... I et sembla bona idea viure odiant?

Cocodrils, mossegades i ignorància

Un bell i tranquil riu, transparent i temptador al capvespre càlid d'una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d'una capbussada. La possibilitat, fins i tot, d'immortalitzar el moment en unes fotografies que mostrarem al nostre retorn a Catalunya.

Llençar-nos a l'aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada el contacte fred i gairebé immòbil d'un cocodril discretament inadvertit fins llavors. El terror inundant-nos el cos fins al moll dels ossos. No només por, sinó veritable pànic. El terror a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l'aigua a tota velocitat. Desitjaríem no haver-nos ficat mai en aquest riu cristal·lí i, sobretot, desitgem intensament no rebre a les nostres carns cap mossegada del cocodril, possiblement mortal.

El cocodril segueix immòbil. No mossega. No es mou. No té gana. Si hagués tingut gana res d'això hauria estat narrat. La nostra vida seria història. Haguéssim estat berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi del conte.

La realitat és, sempre, fruit d'unes causes. Si som menjats és per la fam del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la vida és gràcies al fet que, simplement, el cocodril no tenia gana en aquest moment. Però podem acusar el cocodril de ser un animal roí, injust, cruel i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim el dret a disparar i matar-lo, per justícia, un cop a la riba? O potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les mossegades són inevitables si nosaltres ens comportem amb ignorància?

Crec que aquesta última possibilitat salta a la vista com la més encertada. Si un cocodril em mossega, ell està sent qui és i jo estic sent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar els cocodrils de la meva falta de prudència. No puc clamar al cel exigint justícia havent estat ignorant, ni exigint que els cocodrils actuïn ara com angelets.

Seguirem amb la segona part!