Al bell mig de les terres de transició entre la Segarra i el Solsonès, Biosca és, per mèrits propis, porta d’entrada al forat negre de la Catalunya central. Vila xica i mal composta, diu un adagi que seria ben trovato pensar que es va forjar la nit del 13 de juny de 1837...

Carlos Maria Isidro de Borbón, el pretendent rei Don Carles V, arriba a Biosca encapçalant el masegat contingent de l’Expedición Real. Ve de la gran derrota patida als camps de Gra. Allí, les forces cristines del Baró de Meer els han imposat un càstig extrem. Més de vuit-cents ferits han torpedinat la moral dels legitimistes i han deixat col·lapsat l’hospital de sang improvisat a l’església de Sant Amanç de Torrefeta. Mentre la corrua de nafrats enfila camí de Solsona, capital del carlisme català (on serien atesos per la monja cerverina Anna M. Janer, beatificada cent setanta-quatre anys més tard), Don Carles és hostatjat a la Casa Quirze.

El casalot encara conserva el perfil de fortalesa, robust i senyorívol, que li van imbuir els seus constructors al segle XVII. Carreus grans i ben treballats, austers balcons amb baranes de ferro, pinacles esfèrics rematant la façana... Aquella nit, sota la noble teulada es reuniren, per una banda, Don Carles de Borbó, el seu germà l’Infant Don Sebastià – Gabriel, el seu secretari Florencio Sanz, l’aventurer príncep Lichnowsky de Silesia i l’estat major de l’exèrcit carlista, i, per altra, els capitostos catalans, encapçalats per mossèn Benet Tristany, heroi de l’ocupació de Solsona, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com “Ros d’Eroles”, l’hereu Quirze, en funcions d’amfitrió, i altres ardits prohoms locals (que serien pejorativament anomenats “caciques” pels nouvinguts).

Del que succeí aquella nit a Biosca poc en sabem, però pels fets que es van produir les següents setmanes permeten endevinar que no fou una vetllada gaire pacífica. Diuen que Tristany, “el guerriller més desenfrenat de tota Espanya” (en paraules del príncep Lichnowsky) s’hauria desganyitat per convèncer al pretendent que l’ajudés a ocupar Torà, la única plaça de la contrada que es mantenia fidel als lliberals. Però Don Carles tenia pressa per arribar a Solsona, rebre l’homenatge i l’afalac dels seus partidaris i, si s’esqueia, el descans del guerrer. Mans i mànigues va fer el capellà trabucaire perquè l’ajudés en la presa d’aquella vila veïna que considerava “un lladre dins de sa casa”, però, com a resposta, només hauria rebut retrets. El seguici de Don Carles li hauria etzibat la manca de cohesió de les seves partides, la mala organització, la pobresa dels seus abastiments, la desorganització dels seus fons i, per si tot això fos poc, li imputarien la humiliant derrota patida el dia abans. Pels comandants de l’Expedición, la desfeta de Gra fou provocada pel desordre entre els batallons del brigadier Porredon, que en replegar-se haurien permès la cavalleria cristina envoltar l’ala dreta de l’exèrcit carlí, provocant el desastre...

Pel que sembla, tot i la disputa, no va arribar la sang al Llobregós, i l’expedició va reprendre el dia següent la marxa cap a Solsona, on Don Carles gaudiria d’una entrada triomfal i una setmana de manyagues. Però, passades les jornades d’esbarjo, el pretendent i la comitiva marxarien al sud, vers el Maestrat, per no tornar mai més a Catalunya. Don Carles hi va deixar  al capdavant  dels seus exèrcits el comandant Antonio Urbitzondo, però l’entesa amb els capitostos catalans mai més es va assolir i el carlisme va seguir el seu propi camí al Principat, fins al punt d’executar a Charles d’Espagnac, successor d’Urbitzondo, l’any 1838.

L’any 1841, després del final de la primera guerra carlina, el diari el Corresponsal (dirigit pel poeta Bonaventura Carles Aribau)  publicaria que “los carlistas bulliciosos y descamisados (...) están decididos a renovar los horrores de la guerra civil en Cataluña, per no en favor de Don Carlos, a quien detestan (...), sinó en favor de lo que ellos llaman independencia de Cataluña”. Complint la profecia, pocs anys més tard, mossèn Tristany donava la trabucada de sortida de la segona carlinada assaltant Cervera al capdavant dels “matiners”. Aquesta nova contesa, que reunia carlistes, progressistes i republicans, es desenvoluparia en terres catalanes, i no seria reconeguda com a tal pel carlisme hispà.

I és que, també al segle XIX, l’encaix pacífic de Catalunya dins el Regne de les Espanyes, foralista, autonomista o federalista, carlista o lliberal, de grat o per força, era una quimera inabastable.