La serra de Bellmunt és d’aquells llocs que mai hauria imaginat que m’encisessin tant. Hi he anat a parar dos cops aquests dies. Situada entre Agramunt a l’est i Balaguer a l’oest té un origen geològic molt peculiar que fa que sigui un paisatge molt característic. Imagineu fa molt anys xocs de plaques que donaren lloc als Pirineus i talment com si fos una topada en cadena tot es va arrugant i formant plecs. La serra de Bellmunt no és res més que la part superior d’un d’aquests plecs, un anticlinal, erosionada amb el temps i formant una vall d’est a oest elevada. En aquesta vall no hi passa cap riu, l’aigua s’escola barrancs avall, a banda i banda, per anar a buscar el Segre. Per això l’home, des de fa molt de temps, ha aprofitat aquesta planúria elevada entre 300 i 400 m per fer-hi conreu de secà. I la vegetació natural que hi queda, d’un gran valor ecològic, és típica de les zones més àrides mediterrànies.

En dos dies ocells, paisatges de colors, postes de Sol, terrenys guixencs i trinxeres.Tots aquests paratges són exel·lents per recórrer en bicicleta o tot terreny a poca velocitat per poder gaudir de totes les seves peculiaritats. La millor època, els mesos d'abril i maig, quan els camps de cereals són ben verds. I un lloc ideal per perdre's quan es vol fugir de la gent i gaudir d'una estona de pau.

Ho comparteixo amb vosaltres des del meu bloc, I la Núria, com ho veu?, amb moltes fotos per poder contemplar l'esplendor de la serra de Bellmunt.