15 de setembre de 2014. Comença el nou curs. Amb dos mesos ha passat de ser el més gran de l’escola dels petits a ser el més petit del col·legi dels grans. Un canvi que a ell sembla que l’afecti més aviat poc. Almenys, de moment. Fins i tot, es veu més nerviosa la seva mare que l’agafa ben fort de la mà cada cop que han de creuar el carrer per les línies blanques marcades al terra. Quan arriba a la porta de la classe, sorprèn amb un “Bon dia, senyoreta!” i, sense acomiadar-se de la mama, s’incrusta a l’interior de l’aula amb la naturalitat amb què acostumen a fer les coses els nens de la seva edat.

Potser també hi ajuda que té alguna intuïció de qui es trobarà un cop traspassi la porta. La majoria de cares que està apunt de veure ja fa uns quants mesos que formen part del seu dia a dia i això li deu aportar certa confiança. Deixa la petita motxilla amb l’entrepà de l’esmorzar al penja-robes marcat amb la seva fotografia i, en un atac de nostàlgia impropi de la seva edat, es recorda dels dos petons estalviats a la seva mama. Es dirigeix a corre-cuita cap a la finestra pensant que potser encara hi és a temps. No és així. La seva mare ja camina sense treva carrer avall. Per uns segons, es fica trist. A hores d’ara, encara no és prou conscient que les mares ens ho acaben perdonant tot.

Mentre s’oblida d’aquest instant segueix repenjat al bastidor. La mestra dóna les últimes indicacions a alguns pares i mares. Amb uns ho fa en català. A altres, en castellà. Però ell mostra total indiferència envers l’escena. Hi està acostumat. A casa seva els pares parlen d’una manera i quan els caps de setmana va de visita a la torre dels iaios, aquests ho fan de l’altra. Encara no entén els motius. En aquests moments no sap que els seus iaios van venir de (molt) lluny cercant un futur millor per a ells... i també per a ell. Però en el fons, tant se val!, els dies que es reuneixen tothom hi diu la seva. A la seva manera. I, als seus ulls, sembla que s’entenguin prou bé.

I mira que té la sensació que darrerament les converses són més llargues i les discussions han pujat (una mica) de to. Tanmateix, s’ha adonat que el silenci envaeix el menjador quan una paraula s’interposa entre el batibull d’opinions. Votar. No té ni idea del significat però si el iaio –reticent a tot- també en té ganes fa pinta que deu ser divertit. Escolta que ell i la iaia ho faran d’una manera i els seus pares, de ben segur, de forma oposada. A l’oncle no li caben en les dues mans els anys que espera el moment de fer-ho i els tiets diuen que mantindran la incògnita de com fer-ho fins a l’últim moment.

No entén pràcticament res. Tot i així, cada cop que sent aquesta paraula deixa d’atabalar a la seva germana petita i es fixa en què passa a sobre de la taula dels grans. Res. Una vegada més, la conversa s’ha diluït entre l’eterna sobretaula i ara ja parlen d’un altre tema. Incrèdul, deixa d’insistir i s’aparta de la falda de la mama a la recercar d’alguna joguina que el torni a la seva realitat. La mare observa com surt pel passadís. S’imagina el moment -potser quan sigui el gran del col·legi dels grans– en què podrà explicar-li, amb la mateixa naturalitat amb què ara ell entra a la classe, que un dia a la taula on es reunien amb els iaios, l’oncle i els tiets sí que hi va passar alguna cosa. S’hi va prendre una decisió important. Ser qui volíem ser.