Lament del caminant tranquil

Lament del caminant tranquil

dilluns 30 d'octubre 2017 - 11:30
Lament del caminant tranquil

Després de pregar que el camí fos llarg, vam emprendre el viatge. Arrencàvem en mig de la fosca. No recordo quina hora era. Tampoc quants érem. Anàvem més carregats d’il·lusió que de provisions. La rauxa ens empenyia a avançar enriolats. Mal calçats i pobres d’abric, però amb el cor alegre.

L’albada silenciosa ens va sorprendre trescant corriol amunt. D’altres caminants se’ns havien afegit i, il·luminats per les primeres llums, aquella colla feia goig de veure. Pas a pas, ascendíem en filera cap al destí comú. De sobte, al bell mig d’una clariana, algú -no recordo qui-, va alçar la vista i assenyalà amb el dit: les boires havien marxat i el cim era ben visible. Pelat de tota vegetació, la roca nua brillava amb els raigs del Sol, convidant a abastar-la amb quatre gambades. Aleshores molts més es van unir al grup, vigorosos i ben equipats, disposats a encimbellar el viatge.

L’entusiasme s’apoderà dels nostres ànims i, amb ell, vingueren les presses. El sender anava fent voltes, seguint les ondulacions de la muntanya, i a cada tomb en seguia un altre que s’endinsava al bosc. Les branques dels arbres ens impedien ataüllar la meta final. Aleshores fou quan algú va voler veure una marrada que pujava directe al cim. Havíem promès no forçar la travessia, però molts vau cedir als delers atrafegats i, on nosaltres hi vèiem una tartera, hi vau voler veure una drecera.

Fastiguejats de caminar lentament, vau agafar empenta. Gairebé volàveu, saltironant entre les pedres,  muntanya amunt. I us en vau riure d’aquells que, pacients i prudents, decidirem seguir per l’emboscat corriol serpentejant.

Vau ascendir amb pressa. Però a cada passa fèieu rodolar avall còdols, alguns dels quals ens colpejaven en el nostre lent caminar. No us vau adonar que cada dues passes endavant, relliscàveu una enrere. L’ímpetu i l’emoció de veure cada cop més a tocar el cim us empenyien amunt. Amunt! Amunt...

Fins que succeí la tragèdia. El pedregar, cada cop més inestable i cantellut, es rebel·là sota els vostres peus. La carreuada es va esllavissar, arrossegant-vos pendent avall. Aquell allau també ens va atrapar i, novament junts, vam rodolar fins esmorrar-nos al fons de la vall.

Ara ens trobem, masegats i polsosos, empresonats per arbres caiguts, ben a prop del punt on vam començar la marxa. Ben aviat ens alçarem, ens espolsarem la roba, ens embenarem les ferides i recollirem els farcells. Deslliurats tornarem a començar els nous passos. Demà, que ara ja s’acosta, sabrem trobar noves sendes per anar més lluny.

Només us demano una cosa: en tornar al camí dels vells anhels, ple d’aventures, ple de coneixences, no ens llenceu pel cap els rocs que ens han fet caure.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

Vaig néixer a Barcelona; sóc llicenciat en dret, tinc algun postgrau i m’he guanyat la vida fent de Procurador dels Tribunals. Però no em sento realitzat amb res de tot això, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, he esmerçat energia, passió i entusiasme a la dinamització cultural, social i mediambiental. Així he esdevingut un activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Avui (vés per on!), maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, em trobo assegut en un escó del Congrés dels Diputats, representant les terres de Lleida, Pirineu i l'Aran. Encara mantinc tendències horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. A pesar de tot, i fins a nou avís, toco vores i gestiono amb sostenibilitat i fluïdesa les energies, que, com diu la ciència, ni es creen ni es destrueixen, sinó que transformen. L’ anhelada aurea mediocritas haurà d’esperar.
Segueix-me :