Se’n va cansar. De tan cansat que estava ho va escriure en una piulada a Twitter, públicament, on deia que es donava de baixa d’aquesta pantomima de l’amor i que demanaria el subsidi per anar tirant.

Aquell mateix migdia, al sortir de casa per anar a treballar se la va trobar allà, a l’ascensor – Baixes? – Li va dir ella. – Sí, vaig – li va respondre ell, mentre ella posava la cama a la porta de l’ascensor per esperar-lo i ell tancava amb doble volta la porta de forma matussera. – Gràcies – Va dir-li ell, mentre aguantava la ràdio que l’acompanya durant tot el trajecte a peu. – De res -, li va tornar ella. Li hauria volgut dir alguna cosa graciosa, però li van passar moltes coses pel cap, potser no tocava. Ella, mirant cap a la porta, callada, mostrant una llarga cabellera castanya. Ell, girant cap a l’altre costat, callat, mostrava l’abric que havia estrenat aquell primer dia de fred a Lleida.

Es preguntava a quin d’aquells pisos viuria, si seria en un d’aquells de solter, petits, de trenta metres, perfectament decorats i que reflectirien el seu estil, o si tindria una família amb tres canalles i un marit formós que l’estimaria com mai algú ho hauria fet. Com li ho podia preguntar? La podria convidar a un cafè en un d’aquests bars encantadors del centre, on toquen jazz trist els dijous a la nit, però potser la seva parella l’estava esperant a casa, o potser les seves tres canalles. Com li ho podia preguntar? De cop es va obrir la porta de l’ascensor i ella es va girar amb una rialla – Adéu – Li va dir, mirant-lo als ulls. – Adéu – li va dir ell, seguint-la amb distància i prudència pel trajecte de l’entrada fins a la porta. – Gràcies! – Li va dir, finalment, mentre ella li aguantava la porta d’entrada que havia obert prèviament. Ja no hi va haver resposta, un somriure i una direcció contrària de la que prendria ell.

I ara torna al replà de l’ascensor, esperant que soni un pany obrint una porta i la vegi aparèixer un altre cop, amb aquella cabellera, on tindria una segona oportunitat de preguntar-li alguna cosa, de fer-se l’interessant o fer-la riure amb qualsevol tonteria, potser convidar-la al cafè promès o només conèixer el seu nom.

Però arriba l’ascensor i no sona cap porta obrint-se.

Potser va ser un miratge. Potser va ser una prova divina el dia que va decidir baixar del tren, avisant-lo de que no ho podia fer. Qui sap?