Ja han passat més d'onze anys des de la Cimera celebrada a les illes de les Azores. Aquella desastrosa cimera  en què George W. Bush (Estats Units), Tony Blair (Regne Unit), José María Aznar (Espanya) i  José Manuel Durao Barroso (Portugal) llençaren un ultimàtum de 24 hores al règim autoritari iraquià de Saddam Hussein pel seu desarmament, sota l'amenaça de declaració de guerra. Un desarmament d'armes de destrucció massiva que mai es va dur a terme per part del mefistofèlic Saddam. Era missió impossible,  ja que no n'hi havia d'armes tan mortíferes. Mai n'hi va haver. La invasió d'Irak -del 20 de març de 2003 encapçalada per Estats Units- va constituir una descomunal cagada d'Occident que encara cueja avui dia. Fou una guerra preventiva -com tots sabem- construïda damunt una ignominiosa mentida.

No hi ha cap mena de dubte que la guerra d'Irak del 2003 va ser un monumental error polític per part d'Estats Units i els seus aliats. Avui, el contenciós entre Palestina i Israel, un dels focus potencialment més desestabilitzadors del planeta des de mitjans del segle XX, comparteix protagonisme mediàtic amb el bàrbar Estat Islàmic en l'aferrissat escenari de l'Orient Mitjà.

La ingerència en la sobirania territorial d'Irak del 2003 ha desencadenat el desgovern d'aquell país. Es poden extreure tres clares conseqüències d'aquella oprobiosa guerra preventiva. En primer lloc, els sistemes polítics democràtics no són exportables. En segon lloc, la democràcia no pot germinar allí on no existeix cultura política democràtica. I per últim, la democràcia no es pot imposar per la força des de l'exterior, sinó que neix i es fa gran des de l'interior de l'estat. L'efecte a llarg termini d'envair un estat radicalment no democràtic -com ha passat a Irak- és el desgovern polític i el caos social.

El terrorisme radical islamista s'alimenta per mentides com la d'Irak del 2003. El grup violent islamista de l'Estat Islàmic ha aprofitat la progressiva desestabilització d'Irak, per escampar-se com una taca d'oli. Una desestabilització provocada per la prepotent política de les Azores.

Ara, Occident i, per extensió, tots aquells individus i grups tolerants establerts a l'Orient Mitjà, són víctimes del terror islamista. Actualment, l'Estat Islàmic l'abona un nombre de combatents que es comptabilitza per milers. També s'ha aprofitat de la guerra civil siriana per estendre i arrelar encara més el seu "califat". Aquest grup violent islamista s'acarnissa, de manera intransigent, sobre qualsevol ésser humà que no sigui adepte al sunnisme (branca de l'islam).

No és suficient la violència institucionalitzada de les tradicionals potències occidentals i organitzacions internacionals occidentals, per a derrotar, física i moralment, a aquest grup armat islamista en la seva totalitat. El món actual és multipolar. Per tant, s'ha de comptar amb la màxima complicitat i implicació possible del món oriental: individus i grups àrabs no musulmans ( per exemple, del Líban i Israel); individus musulmans de països no musulmans i no àrabs; països musulmans no àrabs amb estats laics ( per exemple, Turquia, Senegal, Mali i antigues repúbliques asiàtiques de la Unió Soviètica independitzades després del 1991); països musulmans no àrabs amb estats islàmics ( per exemple, Somàlia, Pakistan, Iran, l'Afganistan); països àrabs i musulmans amb estats laics ( per exemple, Egipte, Sudan, Kuwait, Bahrein, Qatar, Emirats Àrabs Units, Tunis, Algèria, Irak, Síria, Iemen del Sud); i països àrabs i musulmans amb estats islàmics ( per exemple, Aràbia Saudí, Iemen, Oman, Líbia, Marroc i Mauritània)  

Cadascú dels països distingits més amunt, ha de donar tot el suport que estigui al seu abast, per acabar amb el terrorisme d'aquest grup islamista. Les dobles morals de països, grups i individus, poblats principalment de musulmans i àrabs, no s'entendrien de cap de les maneres en relació amb el greu conflicte internacional. A més, no n'hi ha prou amb el vist-i-plau i legitimació de la Lliga Àrab per aixafar l'Estat Islàmic de manera definitiva. Des d'una perspectiva militar, Rússia, Iran, i, sobretot, Turquia han de mullar-se encara més contra aquest desafiament global de l'islam integrista representat per aquest nombrós grup terrorista. La credibilitat mundial de l'islam moderat està en joc.