Avui, nit de Sant Joan, nit de foc, nit de bruixes, nit de màgia..., no puc estar-me de recordar un poema de la més gran de totes les bruixes, la Maria Mercè Marçal. Del seu recull de poemes més fantàstic, Bruixes de Dol, us deixo un dels que més m'agraden. En ell la Ma Mercè Marçal ens fa veure que no hi ha dones bones i dolentes, les fades i les bruixes s'estimen, s'uneixen. Però sempre embolcallades per les lleis de la natura, un xic de racionalitat i un xic d'esoterisme i misteri.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.