En un moment culminant de la pel·lícula la protagonista diu: "si no hagués aprés a llegir hauria estat feliç". Papusza (Bronislawa Wajs) és una dona polonesa d'ètnia romaní que comet el greu atreviment d'aprendre a llegir i a escriure uns poemes que "li van venint com si tinguessin vida pròpia". Casada a la força quant encara era una nena, amb la creu de no ser fèrtil i amb una relació estreta amb un paio que comet la gosadia d'escriure un llibre sobre els seus dos anys de convivència dins la comunitat gitana, la nostra protagonista pateix una existència farcida de contrarietats durant un "mogudet" segle XX.

Estem, alhora, davant una biografia i un exercici de memòria per tal de reivindicar una figura maltractada i gens reconeguda en vida en el marc d'una pel·lícula amb una estructura narrativa farcida de retrospectives emocionals sense una línia temporal clara que van completant un sentit i majestuós homenatge a la Papusza, la comunitat romaní i a la vida en el seu sentit més ampli.

En el meu cas ha estat un plaer visualitzar una magnífica fotografia en un blanc i negre impecable acompanyada d'unes escenes plenes d'un emotiu lirisme i un enquadraments ajustadíssims. Un altra cosa és el tractament i aprofundiment dels personatges i sobretot la protagonista. Mentre les imatges transmeten poesia visual, les caracteritzacions no presenten una desitjada intensitat dramàtica que superin la correcció en la qual se situen. Un aspecte negatiu que es compensa amb escreix amb un magnífic retrat d'una comunitat que lluita per sobreviure en primer terme i per mantenir (de forma absurda i brutal en ocasions) una identitat lligada a una fèrria tradició que també pot significar una llosa per qualsevol desig d'emancipació o ruptura. Aquesta lluita esquizofrènica entre sotmetre's o deixar volar els seus versos queda perfectament reproduïda per unes imatges que s'enganxen a la retina sense contemplacions.

Molt recomanada a tothom que vulgui gaudir d'un hipnòtic plaer visual que t'impregna i et commou. (8/10)