"Paraiso": el fonaments de la barbàrie

"Paraiso": el fonaments de la barbàrie

dissabte 24 de juny 2017 - 13:00
"Paraiso": el fonaments de la barbàrie

Amb el consell encertat d'un amic i després de saber que el director rus Andrei Konchalovsky és el mateix que la magnífica "El cartero de las noches blancas" faig una finestra a l'agenda i cap al cinema que hi falta gent.
Més de dos hores de projecció en un blanc i negre excel·lent i en un format 4:3 que a mi particularment em provoca (també hem va passar amb "El hijo de Saul") que busquis i t'imaginis el que no es veu i està fora de quadre. Els sons i allò que només s'intueix fan volar la imaginació d'una forma molt intensa. La càmera no mostra el que voldries, t'entren ganes d'agafar-la i moure-la cap un altre costat.
Tot gira al voltant de la Olga, el Jules i el Helmut que ens van explicant en format d'entrevista cara al public la seva versió dels fets i les seves motivacions vitals i profundes. L'Olga, una aristòcrata russa resident a Paris, és arrestada pel Jules per amagar infants jueus. Aconsegueix rebaixar el seu càstig a canvi de favors sexuals. Ja en un camp de concertació es retroba amb el Helmut, un oficial alemany que havia conegut intensament a Itàlia durant els feliços anys abans de la guerra. Tots dos viuran un estrany retrobament en mig de la barbàrie.
La enèsima pel·lícula sobre l'holocaust pot semblar reiterativa i ja molt explotada. Què ens aporta de nou doncs "Paraiso"?. Al meu entendre una visió profundament humana i diversa del perfil psicològic dels tres protagonistes com a bons estereotips en representació del que seria el substrat anímic de la barbàrie. L'Olga seria una víctima que passa d'una elit benestant a ser una fugitiva permanent que ha de sobreviure i mantenir una dignitat mínima. El Jules és un comissari pare de família que no dubta en convertir-se en col·laboracionista per mantenir el seu estatus encara que sigui a base d'autoenganys gegantins. Finalment el Helmunt seria el jove arrogant i pretensiós que realment creu en el paradís germànic i es capaç de fer qualsevol cosa que ajudi a arribar-hi. Un monstre gèlid que es capaç d'assumir la seva pròpia mort tot i que també té els seus moments de dubtes.
La gran fortalesa d'aquesta cinta es troba precisament en impactar-nos amb uns models humans més que ens mostrar-nos imatges de la cruesa hiperrealista de tot allò que va passar. Models que s'atansen perillosament als actuals i, aquí ens agafa la por, a les pròpies motivacions. Jules encarna els que van a la recerca de l'estatus i el poder a través del cinisme, Helmut a aquells que creuen cegament en la utopia i el paradís i, sortosament, l'Olga que creu en la dignitat i l'esperança de la persona encara que hagi de pagar un preu desorbitat.
Sortir de la sala amb la pregunta recurrent si tot plegat està molt lluny del moment actual de la postveritat/deixalla, la perillosa megalomania amb una multitud permissiva i aplacada és una de les conquestes de la cinta: aconseguir recuperar la memòria històrica alhora que furga intensament la consciència endormiscada. Es tracta ja d'una de les pel·lícules imprescindibles de l'any. (8.5/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor