Sovint els governs destinen esforços i diners públics en la promoció del producte de proximitat. Campanyes de divulgació, xerrades i tallers, marques de garantia d’origen i d’altres mesures pretenen conscienciar al consumidor de la necessitat de la compra de productes locals i el seu paper clau en la promoció i la sostenibilitat del sector agrari i ramader. No obstant això, sovint també, l’Administració pública oblida que és ella la primera consumidora d'aliments de l'Estat i que convindria que prediqués amb l’exemple a través d’unes polítiques de compra pública que seguissin els mateixos criteris de proximitat i sostenibilitat que exigeix a la ciutadania.

És un fet indiscutit: la compra pública, que compleix la funció d'aprovisionar les administracions perquè siguin operatives i prestin els serveis públics, pot alhora constituir un instrument bàsic per avançar en els objectius estratègics de les mateixes administracions que la realitzin, ja siguin socials, mediambientals o econòmics. Així ho ha reconegut la Unió Europea, a través de la Directiva 2014/24/UE, assenyalant la contractació pública com una activitat clau en l'Estratègia Europa 2020 i recomanant als poders adjudicadors que a l'hora de decantar-se per la millor oferta del concurs situïn el centre d'atenció l'anomenat “criteri verd”, que a banda dels costos bàsics de producció i marges respectius contempla els costos vinculats a l'adquisició, utilització, manteniment i tots aquells relatius al final de vida útil, com la recollida i el reciclatge.

A l'estat espanyol es calcula que la despesa pública anual en aliments destinats als serveis de restauració col•lectiva que assumeixen les administracions (centres educatius, hospitals, centres penitenciaris, etc) oscil·la entre 2.000 i 3.000 milions, la qual cosa equival aproximadament al 0,3% del PIB. La inversió d'aquesta despesa en canals curts de comercialització seria una eina definitiva per crear, enfortir i estendre una xarxa de mercats locals viables, amb unes conseqüències importants a nivell econòmic, social, mediambiental i cultural i recolzant al teixit empresarial de petita escala vinculat al sector primari i existent des d'antany al territori rural. Els objectius d’equilibri territorial, la defensa i projecció de les estructures agràries de tipus familiar, la potenciació de la vitalitat dels nuclis rurals, l’afavoriment de condicions de vida dignes dins dels sectors de producció primàries, són algunes de les fites de justía social que es veurien beneficiades. 

Però també la lluita contra el canvi climàtic i la racionalització del consum energètic serien fites a sumar: reducció de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle (el sistema alimentari globalitzat representa gairebé la meitat de les emissions), menor demanda d'energia fòssil (no només pel transport, sinó també per l’ús de petroli per a fertilitzants, plaguicides, mecanització o envasament) i fre a l'alarmant pèrdua de biodiversitat agrícola i d'espais agroambientales, entre d’altres.

Tot això sense menystenir que, socialment, es potenciaria el coneixement directe entre productors, elaboradors i consumidors, així com altres actors de la cadena alimentària, enfortint les relacions comunitàries, la informació i el coneixement sobre els processos i els costos, i promovent l'educació sobre el sistema agroalimentari que permet prendre decisions sobre l'alimentació de manera autònoma i responsable i engendra hàbits de consum saludable. Incloent també beneficis en matèria de salut, ja que estan ben acreditats els beneficis que proporciona el consum de productes frescos,  escurçant la cadena alimentària, reduïnt els riscos de la conservació de la qualitat dels aliments i mantenint en el seu punt òptim els nutrients. 

En definitiva, unes polítiques de compra pública amb criteris de proximitat, sostenibilitat i justícia social promocionen la producció d'aliments i incideixen de manera clau en el desenvolupament del terrritori, la salut de la ciutadania, la preservació del medi ambient i els costos públics.