Deia el poeta Benjamín Prado que “no hi ha major pres que el que ha d’escollir entre dues portes obertes”.

Des de primera hora del matí m’arriben missatges, curtmetratges, imatges diverses, gifs, tots referents al dia d’avui, el dia de la dona. Però aquest any, tinc una sensació estranya, deguda segurament al cúmul d’actes reivindicatius que se succeeixen des de fa mesos, una sensació de superació personal que em fa sentir més viva que mai, la sensació que comença una nova etapa de la història, com si tanquéssim un cicle per obrir-ne un de nou. Enrere queden els prejudicis, una manera de pensar que segurament alimentava un masclisme social tan estès com subtil. Avui veig com molts amics i coneguts es dobleguen davant d’una injustícia que ens manté arraconades des de fa segles. I és que encara avui la dona es veu obligada a triar: perquè, en general, la que escull l’èxit professional ho fa en detriment de la família i viceversa.

La igualtat arribarà el dia en què tots i totes estiguem a l’alçada de conciliar i triomfar en qualsevol àmbit de la vida. Arribarà el dia en què tots i totes tinguem clares quines són les nostres capacitats i les nostres limitacions, sense que ens ho imposin. El dia en què una dona no sigui jutjada (molts cops per altres dones) per les decisions que pren: perquè triar una opció ha de ser una decisió presa des de la llibertat, i tan lícita com lluitar per tenir-ho tot. Només llavors, sense patrons socials, sense imposicions, amb una autèntica igualtat d’oportunitats, les dones no ens veurem obligades a escollir entre dues portes obertes i podrem entrar i sortir tantes vegades com creguem convenient i necessari.