Carta al record "Tots hem perdut, tots som vençuts"

Carta al record "Tots hem perdut, tots som vençuts"

divendres 07 d'agost 2015 - 09:45

 CASTELLANO

 

L’amor no minva

Les seues mans, arrugades,
pels anys maltractades,
el seu pèl acariciaven,
dolçament relliscaven.

Fines i llises, van estar,
admirades i desitjades, van ser.
Avui, com ahir, amor desprenen.
Qui són els que les reprenen?

Els anys, l’amor minven?
No sigueu cecs, l’augmenten.

Sinto petit 14/04/2012 matinada

 

El capvespre començava a imposar la seua presencia. Un cel de blau molt suau, on hi habiten uns quants núvols de diferents tonalitats, predominant els ataronjats. Tot estan en mig d’un calorós estiu, el galeró fresc suavitzava l’escalfor que el sol havia deixat durant el dia. La Margarida, mirava cap a ponent. Ulls quiets i mirada fixada en el punt on el sol s’estava amagant, o fonent-se amb l’horitzó, com li agradava dir a ella. Deia que aquesta imatge, que aquesta llum, la transportava a altres dies de la seua vida. 18 de juliol de 1936, “ALZAMIENTO NACIONAL”, pocs dies després, el seu marit va estar fet presoner. Empresonat, maltractat, afusellat i llençat al clot de la fosa comú. De quin costat estava?, qui el va empresonar?, qui el va afusellar? Li tornarà la vida, al Pau, el fet de saber-ho amb claredat? En una guerra civil, els qui l’organitzen, només miren pels seus interessos, siguin d’un costat o de l’altre, i envien a matar, a matar-se, a innocents, germans contra germans, pares contra fills, amics contra amics, els quals no tenen més opció que disparar i matar, matar-se, estiguin o no d’acord amb els que manen i amb la “raó”, que aquests tenen, per a endegar la guerra.

En la guerra “no hi guanya ningú, tots hi perden” tal com diu Lluís Llac en la seua cançó:

… Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m’ho tu?
Pots dir-m’ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.

(Respon-me- Lluís Llac)

Tranquil•la, assossegada, però trista, estava submergida en els cinquanta anys que havia viscut des de les hores. Una filla i un fill li van quedar de tota la seua vida de casada. Una caseta. Terres, poques, fins i tot, alguns familiars del marit mort li van robar terres de conreu. Misèria, fam i fer de pare i mare de dos criatures de quatre i set anys, en la postguerra, va ser tota l’herència important.

Deixa que el sol acabi de fondre’s amb l’horitzó i dirigeix la mirada a les seues mans. Les girava i tornava a girar. Quantes hores varen cosir, o fregar el terra, rentar la roba al rentador municipal amb aigua freda, quasi congelada, en ple hivern. Quan pa ressec i dur va esmicolar per a posar-lo a bullir amb aigua clara, un bon sopar, les sopes de pa, una delícia quan no hi ha res més. Aquelles mans que havien estat llises, fortes, que varen acariciar la cara i el cap del Pau, i ara… tremolines, plenes d’arrugues, taques i durícies, mans desitjoses d’acariciar i ser acariciades.

Al costat de la finestra, d’on aguaitava, una calaixera amb un gran espill al damunt. S’aixeca del balancí i es posa davant de l’espill. Aquest li mostrava la cara arrugada, els ulls envoltats de plecs i la mirada trista, llunyana, testimoni de la melangia que la té encadenada a un estat d’enfonsament, del que intentava sortir-se’n però que no sabia com fer-ho.

També, l’espill, li mostrava el seu pentinat, aquells cabells que varen néixer pèl-rojos i que gràcies a un xarampió van caure i sortir-ne uns altres, però negres. Els observava i tornava a observar. Els recordava quan gaudien d’aquell color negre, o castany fosc i que li cobrien les espatlles. Que quan corria el vent, acariciant-los, és moviment sinuosament i semblava que deien: “acaricia-me’ls” “besa-me’ls”. Però, en aquell moment, havent passat els anys, el color, dels seus escassos cabells, estava entre el blanc i una gamma de grisos, encara què, en moure’s, seguien dient: “acaricia-me’ls” “besa-me’ls”.

Encara davant de l’espill, i veient-se la seua cara reflectida, dos dits feia lliscar pels llavis que estaven sense pintar. Sempre li havien dit que convidaven a la besada. Pensava, fa anys que només els utilitzo per a omplir de petons a la mainada: nets i besnéts, i com no, el vidre que protegeix la fotografia del Pau en el marc que té damunt la tauleta de nit, al costat d’una petita llàntia que manté encesa permanentment. Nit rere nit, seu al cap del llit, just davant de la fotografia del Pau, murmura una curta oració i, després amb una mirada trista i amorosa a la vegada, agafava la fotografia, li demana al Pau que, des del lloc on estigués, els beneeixi i els resguardi de tot mal. Li fa un peto, s’enllita, intenta dormir, descansar i, amb un últim pensament “que demà no sigui pitjor que avui”, acluca els ulls.

En un lloc estrany per a ella, passa els dies provisionalment. Una cuidadora molt jove, per a què no estigui trista mentre arriba el fill, que hi passa al seu costat la majoria d’hores del dia, bromeja amb ella per a fer-la riure. Però ella creu que se’n burla i li diu “No te’n riguis dels meus dols, quan els meus seran vells, els teus seran nous”. No pensava que amb quasi 99 anys, els seus dols ja eren vells. Un bon matí es va cansar de viure i va decidir iniciar el camí a la recerca del Pau, ja era l’hora, va dir.

No, l’amor no minva amb els anys, ni cal buscar culpables ni guanyadors ni perdedors. Només qui AIMA, res ha perdut, a ningú ha vençut i no troba culpables enlloc. Tan sols creu amb l’existència d’éssers humans als quals AIMAR i ser AIMATS, perquè res és possible sense AMOR, ni tan sols la mateixa vida.

Sinto petit 29/07/2015
A ma padrina Margarida Arbonès Reig, amb dolçor.

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :

Altres entrades del autor