SI DESEAS LEERLO EN CASTELLANO, CLICA EN ESTE ENLACE:

http://blogscat.com/jepiccas/un-dulce-viaje-en-tren/

En el teu escrit es denota un gran nivell de: tristesa, disconformitat, ràbia, dolor, ànsia, necessitat d’afecte, insipiència emocional, necessitat de cridar, de comunicar, d’estimar, de ser feliç, encara que el teu codi emocional et prohibeixi ser-ho.

Pel que llegeixo, el teu pare o la teua mare ha fet una aturada en el dolç viatge del tren de la vida. Per descomptat és un moment trist i de ràbia, de dolor i disconformitat, per descomptat que sí. Ara bé, aturar-se no és abandó, és quedar-se en una estació, en qualsevol, en una estació on podem viatjar amb l’afecte i el record. Una estació on la reencarnació es fa possible sense la necessitat de què l’ànima, o l’esperit, del que s’atura, s’acobli amb cap cos físic, sense necessitat de bruixeria o de coses afins. Una estació on, sense existir el fenomen de la reencarnació, el record del ser que allí hi habita, el reencarnem en nosaltres, doncs el fem nostre, forma part de la nostra vida, i amb una durada indefinida, la que nosaltres mateixos decidim.

No és un abandó, és un baixar i iniciar una altra dimensió d’existència, formant part de nosaltres, de manera indestructible, i deixar que la vida segueixi pels altres, i encara que ens puguem sentir desvalguts, abandonats d’amor i seguretat, només és això, un sentir lògic del moment, però mai orfes d’això. Aquest amor, aquesta seguretat, aquesta companyia de la qual ens podem sentir orfes, estan allí, en l’estació on es va aturar el nostre ser aimat, i estan allí esperant que retornem, per uns instants, per carregar-los en el nostre equipatge emocional, i estan allí perquè mai es van voler baixar, vam ser nosaltres, amb les nostres malapteses, els qui ho deixem allí, en l’oblit, lamentant-nos de la seva pèrdua.

Un ser aimat (i no volgut) mai ens abandona, ja que mai va ser nostre, mai deixa de transmetre’ns amor. El dolç record de la seua essència, feta sentiment, ens omple de pau i d’amor fins al lloc més recòndit del nostre ser.

Un ser aimat (i no volgut) sempre està allí, mai deixa d’estar, som nosaltres, amb les nostres pors, les nostres manies i els nostres perjudicis els qui ho obviem, els qui ens posem una caputxa hermètica que no ens permet veure-ho, sentir-ho, palpar-ho, assaborir-ho, olorar-lo. Aquest ser aimat (i no volgut) està en totes les parts on nosaltres vulguem que estigui.

Per descomptat, en un viatge realitzat en un mitjà on hi cap més d’una persona, sempre hi haurà qui viatgi en el mateix mitjà, en el mateix vagó o al mateix tren, però no tots aniran amb nosaltres. Tots viatgem en i amb el mateix mitjà i tots anem amb tots, és la nostra ceguesa emocional la que ens fa creure que hi ha distincions, la que ens crea la necessitat de voler, de posseir allò que considerem útil per a una més còmoda travessia pel desert, per aquest lloc desert d’amor que nosaltres mateixos ens fabriquem, ja que anteposem la falsa seguretat que ens proporciona pensar que som posseïdors, a la dolça i sensible estada en l’edèn de “L’ AMOR”. És lògic que qui pressenteixi un voler i no un aimar, s’aparti d’aquest sentiment egoista que esclavitza. És lògic que s’aferri a la llibertat i s’aparti bruscament, o subtilment. És llavors quan s’esquerda la fràgil closca de falsa seguretat que ens hem fabricat i ens sentim decebuts, desvalguts, dolguts… És llavors quan posem el crit en el cel, clamem justícia divina per als nostres errors terrenals. És llavors quan ens creiem els únics desgraciats del cosmos i, avergonyits, creient-nos incapaços de tot i de res, és llavors quan neguem l’evident, quan ens autoprohibim amor, pau felicitat… , és llavors quan sentim una falsa necessitat d’aturar-nos en el viatge, és llavors quan volem convèncer, als nostres companys de viatge, que no és covardia el que sentim, sinó que és una necessitat.

Després de 31 anys en què tothom em deia que sofria dels nervis, van decidir que el meu cor em donaria vida per a tres dies més, si no m’operaven, i si m’operaven, donaven per descomptat que tenia un 2% de possibilitats de passar l’operació. A l’habitació de l’hospital, sol, les 2 de la matinada, pensatiu, relaxat, la meua vida va passar fugaçment davant meu. Van dir que el 13 d’octubre m’operaven, jo vaig decidir que esperessin 5 dies més, fins al 18, per què?, motius llargs d’explicar (potser algun dia t’ho expliqui) durant 8 dies vaig repassar la meva existència, de res em vaig penedir, vaig deixar de fumar (fumava 4 paquets diaris), vaig deixar de prendre cafè (prenia més d’un litre diari) no em feia mal ni el tabac ni el cafè, m’ho van assegurar els metges, però em creaven dependència, esclavitud. Vaig observar els meus sentiments, em creen dependència les persones a les quals amo, estiguin vives o no?, no, el veritable amor no crea dependència. El 18 d’octubre hauran transcorregut 8 anys. En aquell hospital vaig conèixer, vaig tractar, vaig compartir i algú es va aturar, deia que la vida recorreguda després dels 45 anys era un regal que algú ens donava i ell no volia regals. Molt sovint, en el meu silenci interior, estic amb ell, i amb ell mantinc converses molt llargues.

Un tretze d’octubre volia comunicar a la família que anava a viure sota el mateix sostre que Montse, companya aimada en aquell moment, ho vam fer un 25 de juliol i l’11 de Novembre del següent any, ens vàrem aturar l’un de l’altre, només ens vàrem aturar, no ens vàrem abandonar. L’1 d’abril del 1982 iniciem, Daría i jo, un recorregut sense marcar-nos estacions ni baixadors. Avui , els que ens hem aturat, seguim aimant-nos, cadascun en el seu vagó, cadascun conscient que no podem ni hem d’intentar construir res junts, encara que si podem compartir un sentiment “AMOR” encara que estiguem un llarg temps sense saber res un de l’altre, en n’hi ha prou sentir que som feliços l’un i l’altre, sense rancors, sense lligams. Si a qui aimo és feliç, jo sóc feliç, no importa on ni quan ni amb qui estigui. Avui, els que iniciem el recorregut en el 1982, seguim amb la marxa, amb el compartir diari, estimant-nos sense més, amb gent que es va aturar i amb gent que va iniciar el seu viatge en el viatge infinit de la vida, Laia i Marina, 15 i 12 anys.

Un mes de septembre van ingressar a Daría, presentava un quadre mèdic complicat, centenars de quists en tot el seu aparell genital, un ovari i les dues trompes resseques. En operar-la, per a buidar-la de dolor i d’òrgans sexuals, en el coll de l’úter van situar un càncer escamós produït per bacteris descontrolats, amb possibilitat de contagi a tercers, en aquest cas, a mi. Mesos més tard, molèsties en el pit esquerre, embalums, por, paüra. Operació, grassa. L’AMOR no lliga, reconforta. La felicitat existeix, només cal que en traguem la bena dels ulls i acceptar que la realitat és real, que no hem d’intentar deformar-la, acceptar-la i no intentar ser ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior a ningú, ser simplement “NOSALTRES”.

Que la PAU i l’AMOR t’acompanyin i reescriguin el teu diccionari dels sentiments

Dau (Sinto petit)
Juncosa de les Garrigues 23 de Agosto del 2001
Per la Irene, de Granada