Estimats Reis d’Orient:

Aquest any no vull res material. No vull regals embolicats en papers lluents, no vull joguines que quedaran oblidades en aquell racó, no vull figuretes ni espelmes per omplir el prestatge de pols... Sé que semblarà un tòpic, però no vull res de tot això.

Aquest any més que mai us hauran arribat cartes d’arreu demanant la pau, una llar on poder viure, alguna cosa per posar-se a la boca, la mare, una manta o simplement una mica d’esperança. Fins i tot m’atreviria a dir que potser us hauran arribat menys cartes perquè n’hi ha que ja no creuen en vosaltres.

En la meva carta, estimats Reis d’Orient, demano desitjos. No aquells desitjos que demanes sempre que veus un estel fugaç o quan bufes les espelmes del pastís any rere any. Aquest cop són desitjos de veritat, desitjos que es converteixen en necessitats humanes quan surts al carrer, mires les notícies o obres els ulls i et topes amb una realitat incòmoda. Oh, però aquesta realitat incòmoda no és nova estimats Reis, ja fa temps que hi és. Ara, però, tinc la sensació que cada vegada més la gent fa veure que viu en un món paral·lel on es pensen que les seves accions i/o pensaments no afectaran a ningú més.

Us demano que no hi hagi més robatoris, però dels de veritat dels que es fan amb corbata. Que no hi hagi pisos buits perquè de cop el banc diu que són propietat seva. Que no es talin rengleres d’arbres per qüestions econòmiques. Que no morin centenars de dones en mans d’uns que es fan dir homes. Que els drets dels infants no siguin només un paper signat, reduint-se així els maltractaments i abusos que actualment reben.  Que no s’hagi de llençar tones de menjar, mentre altres no en tenen. Que s’inverteixi més en sanitat i menys en indústria armamentista. Que creuar el mar sigui una opció estiuenca i no una necessitat per sobreviure. I que aquells que diuen que no volen la guerra deixin de crear utensilis per fer-la. Aquests en són només uns quants perquè crec que ja tindreu prou feina.

Tot i que, pensant-ho bé, estimats Reis Mags, tampoc vull res de tot això.  Perquè tot això ho fan possible les persones, tu i jo, nosaltres i vosaltres. Darrere de totes aquestes problemàtiques hi ha una societat que ho permet, que ho fa possible, que li dóna legitimitat i que hi posa diners perquè aquesta roda d’injustícies continuï donant voltes i fent-se més gran.

El que us demano de tot cor és que per uns moments tots els que formem part d’aquest planeta escoltem la veueta de la honestedat, de la humilitat, de l’amor, de la compassió... i que tots aquests sentiments de revenja, de poder, de rancor, d’enveja, de por es dissolguin i igual que han arribat marxin. Només us demano això, amb la total convicció que si cadascú, tots i cadascú de nosaltres s’omple el cor d’aquests sentiments tot lo altre no tindrà raó d’existir. Bé, i si tot això creieu que no m’ho podeu portar, llavors demano salut, amor i pau. Ah, i una colònia.