Vatua Cristina Puta!

Vatua Cristina Puta!

dimecres 02 de juliol 2014 - 13:15
Vatua Cristina Puta!

Diu l’anecdotari que quan el dictador va triar Joan Carles de Borbón per deixar ben lligats els destins d’Espanya, el xicot va anar a veure al Doctor Trueta per demanar-li consell. El jove Juanito volia consultar a l’il·lustre cirurgià, catalanista de pedra picada, què podia fer per guanyar-se la simpatia dels seus paisans. El doctor, sense pensar-s’ho gaire, li va aconsellar que si tenia un fill mascle, mai li posés de nom Felipe. El temps ha demostrat que l’ara abdicat rei, tant hàbil per algunes coses, no ho va ser gens en la tria dels patronímics dels seus fills i filles...

Qui se submergeixi un dia de boira a les obagues del Solsonès encara podrà escoltar el ressò d’un antic renec, crit de guerra de trabucaires llençats a la muntanya ara fa gairebé dos segles: “Vatua Cristina Puta!”. Tan nostrada expressió té les seves arrels en una avantpassada  del monarca que, com el mateix Felipe, aquests dies, està de plena actualitat: Maria Cristina de Borbón. Registra la història que l’homenatjada Cristina fou la vídua de Ferran VII, mare de la reina Isabel II i regent del tron d’Espanya entre 1833 i 1840. La derogació de la llei sàlica per part del seu agonitzant marit va apartar de la successió al seu cunyat, Don Carles Maria Isidre, qui mai li ho va perdonar. Diuen que les maquinacions de la reina convenceren a Ferran perquè, en les últimes raneres, signés la pragmàtica sanció que suspenia el patriarcat en la línia successòria i asseia al tron Isabel, la seva única filla, i, de pas, la deixava a ella com a reina regent. Ben aviat la trifulga familiar feia esclatar la primera guerra carlina, cru enfrontament entre isabelins, també anomenats “cristins”, i carlins, que s’aniria reproduint al llarg de tot el segle XIX.

Així les coses, el mal nom de “Cristina puta” de seguida va guanyar popularitat, reforçat pels escàndols que la susdita protagonitzava arrauxada pel seu temperament passional. De fet, dos mesos després d’enviudar es casava en secret amb un sergent ben plantat,  Agustín Fernando Muñoz y Sánchez, de qui engendraria vuit fills. Als festeigs  d’entronització de la petita Isabel II, la regent va haver d’encotillar-se per ocultar als ulls del populatxo el precoç estat de bona esperança.

Al crit de “Visqui el rei Don Carles! Mori Cristina Puta!”, l’any 1837 els solsonins donaven la benvinguda a les tropes del pretendent Carles Isidre de Borbón, mentre hi feien entrada per fer-ne la capital política i intel·lectual del carlisme català (després de passar nit a Biosca, però això és una altra història). Així, “Vatua Cristina Puta” va quedar com a renec nostrat d’una pagesia desposseïda de terres pròpies i comunals pel procés de desamortització, agreujada per l’auge d’un liberalisme que amenaçava en anorrear les tradicions i els costums que definien la manera de viure al camp i atiada per uns poders religiosos escandalitzats per una política laïcista i que intimidava els seus privilegis.

També en aquell temps es va forjar una altra imprecació que tingué en la regent la seva musa: “Cago’n la puta d’oros”. Com a “reina de oros” també s’anomenava a la Cort madrilenya la nostra protagonista, en al·lusió a una desmesurada avidesa pel luxe i voracitat per enriquir-se. A una conxorxa entre ella i el seu espòs -que ben aviat fou conegut com “Fernando VIII”-, es va atribuir la desaparició de les joies de la Corona, així com, poc després, l’evasió de la fortuna personal a França, lluny del fisc espanyol. Davant aitals acusacions, ella s’excusava argumentant confiança cega en l’administració del patrimoni familiar per part de Fernando. La promoció del gallard sergent va ser meteòrica, rebent el ducat de Riánsares i convertint-se en un dels homes de negocis més influents de la seva època, promotor de múltiples negocis i propietari de diversos palaus, entre ells una luxosa residència a Suïssa…

I és que, com molts diuen, el nom marca caràcter, i potser en Juanito, quan va triar el nom dels seus fills, s’ho hauria d’haver pensat dos cops. Esperem que amb Felipe VIè de Castella i Vè de Catalunya, l’adagi no es compleixi. 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer barceloní, però ja ho he superat. Llicenciat en dret, amb algun postgrau, m’he guanyat la vida postulant als Jutjats i Tribunals. Però res de tot això em realitza, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, m'he dedicat amb energia, passió, entusiasme -i poca perícia- a la dinamització cultural, social i mediambiental. De tot plegat n'he sortit configurat com activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Durant uns anyets, maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, vaig anar a petar en un escó del Congrés dels Diputats. Afortunadament, malgré tout, la Deesa Democràcia en va fer un viatge d'anada i tornada, amb trasllats pagats i estada curta. A dia d'avui, cronifico patologies horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. Fins a nou avís, encara toco vores i maldo per gestionar amb sostenibilitat i fluïdesa energies en constant, i científica, transformació. L’anhelada aurea mediocritas és a tocar.
Segueix-me :

Altres entrades del autor