Avui la plaça té un color especial. Fa una olor particular. Diferent. O, almenys, això li sembla a ella. Surt de casa puntual, mentre les ulleres de sol intenten dissimular com la nit anterior s’havia allargat una mica més del compte. Us dirà que volia anar a dormir més d’hora. Us prometo que mai va ser el seu propòsit. Això sí, avui serà la primera d’arribar a l’esmorzar. Per donar exemple. O potser, també, perquè així ho veia fer a aquell monitor quan tot just el coneixia. Fa uns anys. Ara ell ja no ve però es coneixen millor. Coses del destí. Somriu.

Es deixa estar de nostàlgies. De poc serveix recordar-se del passat si no és per millorar el futur, pensa. Així doncs, motxilla a l’esquena –sí! acabada de fer- i cap a (re)trobar-se amb qui, durant els propers dies, serà la seva família. Una família que ben aviat s’ampliarà considerablement quan les abraçades sinceres i les rialles neguitoses tornin a deixar la plaça en el seu color habitual. A partir de llavors serà la mare per uns dies. I la mestra. I la tieta. I la germana. No és totalment conscient del que això suposa. O potser sí.

S’han consumit els primers quilòmetres de l’aventura i per fi pot repassar mentalment -i també sobre el paper- les darreres indicacions que moltes mames i alguns papes li han donat sobre els seus fills. Li va perfecte per encarar els primers –i últims!- moments de tranquil·litat.  En el fons, no en necessita més. Viu aquesta experiència tan intensament que, fins i tot, sentirà un buit quan -cada nit?- el silenci inundi les atapeïdes habitacions. No li pregunteu el perquè. Segurament no trobarà només un motiu. S’estima allò que fa. Aquesta és la raó.

De sobte, es qüestiona si alguna cosa semblant li deu passar a la seva amiga de la facultat, que aquest estiu participa en el projecte de cooperació d’una ONG. I a aquella colla d’amics que durant tots els dissabte del curs destinen part del seu temps a fer (una mica) més feliços als més petits del poble. I al seu germà, que cada dia passa una estona pel centre obert d’un dels barris més pobres de la ciutat. I a aquell monitor de qui tant va aprendre – i que ara coneix millor- que es passa les vacances participant d’un casal per a infants i joves amb risc d’exclusió social.  A ells, també els hi deu passar. Creu que sí. Torna a somriure.      

L’esclat d’alegria a l’autocar s’ha fet evident amb l’arribada al destí tan esperat. De cop i volta, entre la solitud del primer seient, s’adona que no està sola. Forma part d’aquell mig món essencial perquè l’altra meitat visqui millor. Els voluntaris. Aquells que no necessiten ni reconeixements ni premis. Aquells que, pensant-hi bé, viuen intensament el seu present a la cerca d’un futur millor per als altres. Sense res a canvi. Fins i tot, sense ser-ne conscients. Com ella. Perquè sí.

I abans de baixar, es guarda tot el trajecte a la butxaca. No fos cas que, més aviat que tard, algú s’atrevís a posar en dubte la implicació dels joves en la nostra societat. Llavors començarà a treure els seus arguments. En té de sobres. Torna a somriure. Ara, eternament.