Trailturisme. Una manera activa de descobrir el territori i fomentar el turisme a cop de curses de muntanya

"M’he passat 10 diumenges visitant pobles del Segrià, La Noguera i Les Garrigues. Muntant i desmuntant l’equip de so professional d’una Plaça Major a una altra. Coneixent alcaldes, veïns, centenars d’esportistes i gent diversa que m’han ajudat a sentir-me com un rei allà on he fet ressonar la meva veu i on, de ben segur, he despertat algú més aviat del que acostuma a fer-ho. Sóc l’speaker, o com m’anomenen sovint per on vaig “lo presentador”, de les Trail Running Series (TRS) Lleida, un circuit de curses de muntanya que transcorre pels espais naturals més autèntics, bonics i sovint desconeguts d’aquestes tres comarques que he esmentat abans. Aquest any n’hem celebrat la seva tercera edició i a poc a poc es va consolidant gràcies a l’augment de participants en cada prova, més de 2.000 en total.  Una estona abans de donar la sortida me n’encarrego d’anar escalfant l’ambient, explicant als corredors i corredores els trets característics de la prova i de la zona per on passa el recorregut. I els animo a gaudir de cada passa, de tots aquells camins i senders per on deixaran empremta i que, en molts casos, probablement serà el primer cop que trepitjaran, cosa que fa encara més gran les TRS. Un circuit que és l’excusa perfecta per descobrir espais inhòspits i racons amagats, d’una bellesa que es palpa mentre el cor batega fort i les cames s’esforcen per tocar la glòria d’assolir la meta."

Joan David Porté, periodista i speaker d'esdeveniments esportius

 

Jo, fent d'speaker

Jo, fent d'speaker

  • Montoliu

    Montoliu (20 febrer)

    Primera prova del circuit i de les més nombroses. Tot l’equip ja tenim moltes ganes d’encetar la temporada i viure noves experiències... i d’explicar-les! Fa fred, potser menys del que prevèiem, i el vespre ens deixa un cel ben fosc, però a dos dies de ser plena la lluna serà una bona aliada per als corredors. Ara bé, sort n’hi ha del frontal que tots duen al cap perquè, tret del curt tram pel poble, no hi ha llum enlloc. En marxa 14 km de poc desnivell amb pujades i baixades que no requereixen massa tècnica, una prova ideal per córrer de nit envoltat de camps de fruita i per camins de secà. Al casal del poble s’hi comença a organitzar l’avituallament final on no hi faltaran les pomes que cada any l’alcalde de Montoliu, Daniel Farré, posa de la seva finca. Però aquest any també hi haurà botifarrada que els veterans de l’equip de futbol del poble comencen a preparar. Som a la plaça de l’església de la Nativitat de Nostra Senyora i les campanes toquen les nou del vespre. El primer corredor no tardarà a arribar. M’afanyo a avisar pel micròfon que en cinc minuts tindrem al campió a la meta i del bar de casal comencen a sortir veïns i veïnes que no s’ho volen perdre. Ni tampoc l’entrepà. Aplaudiments a dojo pel guanyador i guanyadora i per a la resta de runners que entren darrere seu.

    Quan ja queden pocs participants per arribar, m’apareix el Daniel per darrera i em diu: “Mossega, aquest entrepà és de botifarra negra de Ca la Victorina”, una carnisseria del poble amb més de 50 anys d’història. Renoi quin sabor i quina gana que tinc, però amb la boca plena se’m fa difícil cantar les arribades dels corredors. Així que me’l reservo per després. Passem a dins del Casal a donar premis i a l’acabar ens abracem tot l’equip per una gran estrena del circuit. Tot ha sortit perfecte i els voluntaris del poble, engrescats amb tot el muntatge que suposa aquest tipus de curses, han estat partícips d’aquest bon resultat. Recollim tot el material i quan sóc a punt de marxar novament l’alcalde em regala una bossa plena fins dalt de pomes i l’agraïment per muntar tot aquesta moguda a Montoliu. “No sabeu prou l’important que és això per a nosaltres”, sentencia. Això és el que més m’agrada d’aquest circuit, veure com pobles del territori on poques coses hi passen s’omplen un dia d’esportistes i acompanyants que descobreixen la generositat de la gent que hi viu i l’atractiu turístic que, per petit o poc transcendent que pugui semblar, amaga sempre un encant especial.

  • Àger

    Àger (12 i 13 de març)

    M’espera un cap de setmana frenètic. Tres curses en només 24 hores: el quilòmetre vertical d’avui dissabte a les cinc de la tarda, novetat d’enguany; i demà pel matí la Trail Vall d’Àger de 32km i la Trail Via Romana de 14km. Per sort, m’emporto a la família. Ens instal·lem al Càmping Vall d’Àger, on estrenem un nous bungalows d’estil nòrdic que ens captiven només entrar-hi. A fora hi fa fred i decidim encendre el foc a terra. Aprofito per repassar els apunts amb les dades de cada cursa, però la vista se me’n va inevitablement cap a la Vall. Al meu darrere s’estén imponent la serra del Montsec; i al davant la serra de Montclús.  Enmig el poble d’Àger, on els participants hi comencen a voltar a la recerca d’una taula per dinar. L’ascens al Montsec d’Ares és la fita d’una cinquantena d’agosarats, mil metres de desnivell al llarg de 6k de forta pendent, creuant barrancs amb pedres soltes, pinars amb un terra relliscós i una recta final de l’ascensió de pur vertigen. Tres passos de cadenes i un tram on cal l’ajut de les mans són el peatge per arribar a coronar el cim. A un costat s’hi veuen els Pirineus, a l’altre la vall. Aquí només s’hi sent la respiració encara accelerada dels corredors que van arribant esgotats després de l’esforç i la duresa de la prova. Ara toca la baixada, cosa que li afegeix encara més mèrit, però és quan cadascú valorarà la proesa aconseguida.

    Al vespre sopem al restaurant del mateix càmping una torrada de truita i en el curt passeig de tornada cap al bungalow ens impregnem de la foscor d’aquest indret. És el moment de gaudir de la plenitud d’un cel ple d’estels que ens deixa embadalits. I és que segons els estudis científics que ho demostren, som a sota del millor cel de Catalunya i un dels millors del món, gràcies a la baixíssima contaminació lumínica, a la bona estabilitat de les imatges i a un percentatge elevat de nits serenes. Això fa que milers de visitants passin cada any pel Parc Astronòmic del Montsec on es fan visites guiades amb observacions des de telescopis i projeccions en 3D en un planetari multimèdia digital amb cúpula mòbil.

    L’endemà m’aixeco d’hora i deixo dormint a la meva dona i dos fills petits, que de ben segur hauran somiat en un passeig en coet per l’univers.  A les 9:30 he de donar la sortida a les dues trails que aquest matí correran prop de 300 entusiastes de l’esport a la natura. El circuit fa tot un repàs a la història d’aquesta zona, des que això era un mar fa 140 milions d’anys com ho demostren els vestigis de fòssils que hi podem trobar; la via romana que es manté encara en un tram de 2,5km fins al Port d’Àger i altres restes arqueològiques. Un recorregut on la vegetació hi juga un paper important i de grans contrastos: a la banda nord zones de grans rouredes i pinedes que mantenen humit el sotabosc; i a la vessant sud un terreny molt més sec on les herbes aromàtiques, les alzines i les màquies fan que els corredors cerquin l’avituallament més proper per hidratar-se. A la meta, l’ambient del públic, la música i la meva locució es barreja amb el soroll dels practicants de vol amb paramotor que s’enlairen a la recerca d’emocions fortes. D’altres amb parapent van aterrant davant nostre durant tot el dia, una clara mostra del reclam d’Àger com a espai idoni per aquest tipus d’esports d’aventura. Gairebé són les sis de la tarda i posem punt i final a una cursa de muntanya referent a tot Catalunya i que cada any creix. Hem treballat de valent, però hem gaudit com mai. Quin goig tornar a casa amb aquesta sensació. Els nens encara flipen amb tot el que han viscut!

  • Aitona

    Aitona (20 de març)

    Camí cap a Aitona l’espectacle cromàtic que ens ofereix el paisatge és extraordinari. Hi predominen els colors malves i rosencs. Milers i milers d’arbres fruiters llueixen en el seu moment màxim d’esplendor floral i avui, més d’un centenar de corredors, creuaran aquests camps de presseguers per impregnar-se de tal bellesa visual i aromàtica. La cursa, anomenada Fruitrail, s’ha convertit en una eina per cridar visitants i que el projecte Fruiturisme, endegat per difondre el món de la fruita dolça i dinamitzar el territori, n’ha fet un reclam turístic. Per això, tampoc no hi pot faltar a la bossa d’obsequi als participants unes peces de fruita i el premi marca de la casa per al campió i campiona de la cursa del seu pes en quilos de préssecs, pomes i peres. A mesura que van arribant els corredors copsem que han trepitjat el terreny a fons, peus i cames ben fangosos evidencien que l’aigua hi juga un paper molt important en aquesta terra amb el pas del Riu Segre, el canal de Seròs i multitud de sèquies. El recorregut passa també per la Serra Llarga i una pineda a la baixada final cap a la meta, a la plaça de l’Ajuntament. Acabada la cursa em retrobo amb la meva dona i dos fills per dinar plegats amb un tiets i cosins que hi viuen, i amb qui a la tarda passegem per La Canadenca. Així és com es coneix popularment a aquest espai propietat d’Endesa, situat a costat de la central hidroelèctrica de Seròs, on hi van viure les famílies dels enginyers anglesos i americans que la van dissenyar l’any 1912, gràcies a l’adquisició dels terrenys i de les concessions dels rius per part d’un holding empresarial constituït a Toronto (Canadà), d’aquí el seu nom. Encara s’hi poden veure les grans cases d’estil canadenc que s’hi van construir amb tots els serveis com escola, pista de tennis... tot pensat perquè s’hi sentissin com a casa.

  • Raimat

    Raimat (3 abril)

    Cada cop que vaig a Raimat se’m perd la vista en l’horitzó dels immensos camps amb llargues rengleres de ceps. Més de 3.000 hectàrees que, l’any 1914, el Sr. Manuel Raventós va adquirir per fer-ne vinya miraculosament, ja que fins aleshores això semblava un desert. Tot just arribar a la rotonda de les escoles, punt d’inici i final de la cursa, saludo a l’alcaldessa, Eva Horcajada. L’entusiasme que desprèn veient tants esportistes al poble em contagia en la meva locució. Avui s’estrena força gent en les trail. El circuit és assequible, 12 quilòmetres amb molt poc desnivell i un regal molt apropiat per a tots els inscrits, una ampolla de vi Ànima de Raimat. Tot plegat convida a provar aquest tipus de curses.

    Prop de 300 participants prenen la sortida i el primer tram és la pujada al petit turó on hi descansa el Castell de Raimat. Aquest monument d’origen àrab fou restaurat el mateix any que la família Raventós va adquirir els terrenys i que ara s’utilitza com a allotjament i lloc de celebracions dels mateixos propietaris i visitants que ho sol·liciten. A dins s’hi conserva bona part del mobiliari, decoració i obres d’art de principis del segle XX, cosa que el fa encara més autèntic.

    La resta del recorregut travessa vinyes, boscos i pantans que fan les delícies dels participants que, un cop finalitzada la trail, esperen amb delit el tast de vins i l’aperitiu a dins del mateix celler Raimat. Allà som dels primers afortunats a provar un nou vi rosat, que en pocs dies sortirà a la venda, elaborat amb les varietats Chardonay i Pinot Noir que ens captiva a tots. Brindem per tots nosaltres i per l’esplendor que ens evoca el moment present i la sensació del Carpe diem.

  • Rosselló

    Rosselló (17 d’abril)

    Mai m’hauria pensat que d’una serra d’escassament 360 metres d’alçada se’n pogués treure tan profit. És la serra del Pla de Rosselló, població que acull des de fa set edicions la trail anomenada Trenkacames. Aquest nom ja ens avisa del que es trobaran els participants. En concret 10 pujades i baixades al llarg de 14 km de curts i pronunciats desnivells, estrets senders enmig de pins repoblats i un sotabosc força net. Aquest espai s’ha convertit en la zona natural esportiva del poble on s’hi fan també caminades de dia i de nit i circuits en bici tot terreny. Tot aquest moviment ha animat a què molts habitants s’hagin sumat a fer esport i, el més important, els petits segueixen els seus passos. Prova d’això és la creació de la nova escola municipal d’atletisme, que agrupa a nens i nenes des dels 4 fins als 14 anys. Els més grans de l’escola avui fan el tram curt de 7km mentre que els més petits improvisen curses infantils a la recta d’arribada tot esperant als corredors.

    Al costat del casal social ja és a punt la llonganissa a la brasa que han cuit els de l’associació de caçadors i de bitlles i que les dones de l’associació s’afanyen a col·locar dins dels panets sucats amb tomàquet. Una àmplia representació d’autoritats municipals i representants provincials són convocats al lliurament de premis, on tots coincideixen a reconèixer l’impuls que suposa aquesta cursa per a la població. És, sens dubte, una manera de fer marca i posicionar el poble dins l’oferta de curses de muntanya d’arreu del territori lleidatà.

  • Ivars de Noguera

    Ivars de Noguera (8 maig)

    Ben d’hora arribem a Ivars de Noguera, un petit poble de tot just 350 veïns on ja ens espera impacient el Josep Magrí, l’alcalde.  Ell saps que avui rebrà una invasió de runners que, comptants als acompanyants, doblaran la població en tan sols unes hores i això l’ha fet despertar inquiet. Al bar del Casal s’ensuma un ple absolut i l’amo farà un calaix d’aquells que fan època. Arriben els més matiners i la cafetera ja treu fum. Cotxes i més cotxes omplen les voreres i els voltants d’on s’ha instal·lat la sortida, a la plaça Major i davant l’església de L’Assumpció. Poso en marxa l’equip de música fent sonar Blaumut i el seu èxit “El primer arbre del bosc”, com una premonició del que es trobaran els participants un cop arrenqui la cursa.  Tot ja és a punt i només queda un compte enrere abans d’iniciar un recorregut que es preveu força dur amb l’ascens al pic de Montpedró on hi roman solitària l’ermita de Sant Salvador. Amb la cursa ja començada el capellà em saluda i em diu: “Et fa res afluixar el volum? Comencem la missa i no em sentiran. La faré més curta”, afirma amb una clara mostra de la implicació de tots envers un esdeveniment fins ara inèdit al poble. Mentrestant,  contemplem un paisatge on els presseguers en són els protagonistes, amb un préssec de Pinyana de denominació de qualitat i dels més preuats pel seu color, sabor i consistència. Els corredors van fent camí creuant el riu Noguera Ribagorçana i passant de Catalunya a l’Aragó de manera intermitent. Infinitat de rutes a peu i en bici tot terreny creuen aquesta zona, tot un referent en el mapa dels excursionistes i amants de la BTT. Comencen a arribar els primers participants i mig poble s’afegeix a la festa per aplaudir-los. En unes hores tot tornarà a la normalitat. L’alcalde no voldria que s’acabés mai i al bar ja no donen l’abast. Un dinar de germanor posa la cirereta a un diumenge del que en parlaran uns quants dies a Ivars. Se’ls farà llarg esperar fins l’any vinent després de tanta gresca.

  • Camarasa

    Camarasa (19 de juny)

    A punt d’entrar a l’estiu, toca una de les proves més muntanyoses del circuit. La pujada a l’Ermita i al Tossal de Sant Jordi de Camarasa és d’aquelles en què toca arromangar-se i utilitzar mans i peus per anar guanyant metres i arribar fins a dalt. El dia s’ha llevat molt clar, domina un cel ras i el sol escalfa de valent. A l’arc de sortida ja esperen l’inici 200 corredors a qui se’ls veu amb moltes ganes de començar a trepitjar muntanya. Ja en marxa la cursa es prepara un grup de familiars i visitants que s’apunten a la caminada de 5k que l’ajuntament ha organitzat amb guia inclòs. D’aquesta manera ben saludable aniran descobrint la història i el patrimoni d’aquest indret únic per la varietat i contrastos naturals que ofereix el paisatge, amb els camps de conreu de la plana i tota la depressió de l’Ebre al sud, i al nord el Pirineu. Tindran també l’oportunitat de viatjar fins al Paleolític gràcies a la visita a l’Espai orígens on es parla dels homes de neandertal que van habitar en aquestes contrades.  Mentrestant, la cursa avança fins arribar a la presa del pantà de Camarasa, on comença el retorn cap al poble. Els que som a la meta ja ensalivem amb la coneguda coca de recapte del Forn d’aquí que degustarem a l’acabar. Alcaldessa i regidora d’Esports, amb un look modern i alegre, es preparen per al lliurament de premis, satisfetes amb l’allau d’esportistes i familiars que ens hem aplegat aquest matí a la població i que l’hem gaudit amb els cinc sentits. 

  • L'Albagès

    L’Albagés-celler Clos Pons (2 de juliol)

    Aquesta cursa nocturna comença i acaba al celler Clos-Pons de l’Albagés, l’impulsor d’aquest esdeveniment per tal de promocionar les seves instal·lacions i, en conseqüència, tota la zona dels voltants del poble. Un celler construït amb pedra i fusta, amb un gust exquisit i que s’integra dins el paisatge i amb un respecte màxim a l’entorn.

    La tarda és molt calorosa, som en plena comarca de les Garrigues i en un enclavament on les temperatures són extremes. Aquesta és un tret diferenciador d’aquestes vinyes que, fruit de la forta gelada del 2001 que va malmetre bona part de les oliveres i ametllers, són ara les protagonistes d’aquests terrenys de la família Pons. La posta de sol ens ofereix una imatge idíl·lica que, maridada amb una copa de vi negre que m’ofereixen, esdevé un moment màgic. Alguns corredors aprofiten també a fer uns glopets de vi, un fet poc habitual abans d’una cursa, però que amb moderació i segons els experts en salut ens estimula i millora la circulació de la sang gràcies a la vitamina E que ens aporta.

    La cursa arrenca a tres quarts de deu del vespre. 21 km i 9km són els dos recorreguts que tenen per endavant prop de 200 participants, amb un recorregut fosc del tot, però amb pocs entrebancs que permeten córrer tota l’estona. Això sí, amb l’ajut del llum del frontal. A l’arribada els espera un premi magnífic a tots, la nova ampolla de cava que presenta el celler. Alguns opten per fer acampada en un espai habilitat per a l’ocasió i estalviar-se la tornada a casa a aquestes hores. I més amb alguna copa de vi. És de matinada i m’he hagut de posar jaqueta... qui ho hagués dit abans! 

  • Almatret

    Almatret (4 setembre)

    Vaig cap a Almatret desitjós d’arribar i menjar alguna cosa. He esmorzat tot just una poma i una dotzena d’ametlles crues. Precisament centenars d’ametllers i oliveres a banda i banda de la carretera em fan el passadís fins arribar a l’entrada del poble. A la plaça Major ja s’hi respira ambient de cursa. Saludo des del micròfon a tots els presents i els animo a agafar forces amb els pastissos casolans que les mestresses del poble preparen cada any. Jo també em faig cas i resolc la gana que porto amb un bon tall de coca d’aquelles ben esponjoses que omplen la boca de tradició. Repeteixo un altre tall i em centro ja en la narració prèvia a la sortida. Explico als corredors els punts del recorregut on trobaran l’avituallament. Fa molta calor i avui això serà un factor determinant per al desenvolupament de la prova. Sort que alguns trams creuen espessos boscos de pi blanc i la proximitat al riu Ebre dóna frescor. Juntament amb els gairebé 200 corredors de la Trail de 21km surten instants després una cinquantena de persones que faran la marxa de 10km. A un ritme més tranquil, famílies senceres, caminadors i uns quants grups de senyores gaudiran igualment dels paisatges exclusius que ofereix aquest únic indret lleidatà per on passa l’imponent riu i on acaba l’etapa 36 i comença la 37 del GR 99 Camí de l’Ebre. Com que tinc temps de sobres, m’escapo al mirador on hi ha l’estàtua d’homenatge al bomber veí del poble, David Duaigües, víctima del fatídic incendi d’Horta de Sant Joan el 2009. Des d’aquí les vistes dels Tossals d’Almatret són colpidores. Tot un espai declarat d’interès natural de Catalunya que no t’imagines fins que el veus i ets testimoni de la seva grandiositat. Un regal de la mare Terra que tenim la sort que pertanyi a casa nostra. La cursa finalitza als voltants de la una de la tarda amb el lliurament de premis a la Creu de Terme, d’estil gòtic, que presideix la plaça major i on a les seves escales improvisem el podi. Molts participants opten per fer-se una merescuda remullada a les piscines abans d’assaborir la cassola de tros que ens deixa a tots ben satisfets. Cada any es superen en aquest poble!

  • La Granja d'Escarp

    La Granja D’Escarp (25 de setembre)

    Última parada de les Trail Running Series Lleida. Sens dubte vivim una jornada molt especial per tots els records i moments que ens vénen a la memòria d’arreu on hem passat, deixant petjada (milers de petjades) i reben l’afecte i l’acollida de les persones que fan grans cada poble. La Granja no en serà l’excepció, ans al contrari, hi ha mig poble mobilitzat amb la cursa. L’Associació de Dones reparteix la coca amb xocolata, l’Associació de Bitlles prepara la brasa per l’entrepà amb botifarra de després, L’Associació de Caminadors ajuda a repartir la beguda a cadascun dels avituallaments i a controlar el marcatge del recorregut... i el jove alcalde, el Manel Solé, amunt i avall es desviu perquè no ens falti de res. L’acollida és immillorable, com ho és també el recorregut de la cursa. L’atractiu natural i històric d’aquest indret queda palès al llarg dels 23 km de la cursa llarga i dels 10,5km de la curta. D’entrada el primer tram transcorre per l’Aiguabarreig, un espai natural on conflueixen el riu Segre i el Cinca per acabar fonent-se en aigües de l’Ebre. El pas pels camps d’arbres fruiters són la prova del que avui és majoritàriament la principal font d’ingressos dels granjolins i granjolines. Abans ho havien estat les mines de carbó durant més d’un segle, fet que va atreure a molta gent de la península i que va multiplicar per dos la població. El recorregut es fa coll amunt amb l’emblemàtica pujada al Montmaneu, el turó més alt del Segrià amb 495 metres d’alçada. Un cop a dalt convé aturar-se uns instants per gaudir de les vistes privilegiades. Tot baixant es veuen restes de les trinxeres que van formar les tropes feixistes i els republicans durant la Guerra Civil i que va deixar el poble arrasat.

    Mentre els corredors i caminadors de la marxa enfilen la tornada, les terrasses de  la plaça de l’església s’han omplert i la mainada salta sense treva als inflables que s’hi han muntat. La meva família avui també s’ha afegit a la festa i els cosins de part de la meva dona que hi tenen casa ens conviden a dinar un cop acabada la cursa. A ells els demano que m’expliquin detalls de la història i la vida d’aquest poble, que malauradament cada any perd habitants. Passejant pels carrers veig cases abandonades, prova del que va ser el seu moment de màxim esplendor amb les mines a ple rendiment, però també algunes de restaurades amb pedra que conviden a entrar-hi. Amb tot fem cap al camp de futbol on avui hi juga La Granja i el Soses. Em trobo al públic i voluntaris que pel matí ens han acompanyat a la cursa i s’estranyen que encara volti per aquí. “S’hi està molt bé a la Granja”, els hi dic tot picant l’ullet. Esgotem els últims minuts de la tarda on hem viscut la darrera prova d’un circuit que com més el tastes més en vols. I és que tots els ingredients, natura, paisatge, el poble, la gent..., cuinats pels que integrem l’equip de les TRS Lleida, donen com a resultat  un saborós còctel esportiu i turístic que permet descobrir el territori des d’una perspectiva diferent i molt propera. L’any vinent a tornar-hi!

Comparteix la pàgina