Les (bones) relacions entre Espanya i les nacions històriques ibèriques depenen de molts factors. Un d’ells és el relacionat amb la tercera llei de Newton: acció-reacció. Ho hem vist amb el conegut com a “Pla Ibarretxe”, una estratègia política que va coincidir amb la majoria absoluta del PP i la presidència al govern espanyol del “dr. No” Aznar. Com més pressió aplicava el PP contra l’autogovern d’Euskadi, més responia en sentit contrari el govern basc. Finalment, farts del PP, el Parlament Basc va proposar una sèrie de mesures, entre altres, el del reconeixement del poble basc com a nació i del seu dret a l’autodeterminació i la doble nacionalitat espanyola i basca en documents oficials internacionals.

Casualitats o no, al cap d’uns anys, quan torna a manar el PP i un altre “dr. No”, el plasmàtic Rajoy pressiona sobre (o contra) Catalunya, aquí esclata una demanda ciutadana d’independència. Acció i reacció en tota regla.Sigui com sigui, l’independentisme ha trencat la irrellevància a què estava limitat. De quatre desbarrats que fa uns anys la reclamaven, ara s’ha passat a una certa majoria social i ha penetrat amb força en les capes mitjanes i alguns sectors conservadors (polítics, empresarials, etc.) que, anys enrere, només d’escoltar la paraula “independència” els havien d’ingressar a l’hospital per asfíxia. Per tant, una sòlida massa social ja ha incorporat en la seva essència l’independentisme com a normalitat democràtica i de fita en el futur. Un ideari que ja no s’esborrarà de la memòria individual i col·lectiva.

Un altre aspecte a valorar és si la reacció a l’acció és flor d’un dia. Mirem enrere i veurem com, a més pressió amenaçant, més fort és el moviment. L’any 1900, a Lleida es va celebrar la “Marxa de la Llibertat”. Era la resposta al militar José Martos, governador civil de Lleida entre 1899 i 1901, que havia amenaçat als mestres que ensenyaven en català als col·legis, i que va fer detenir a una colla de joves que cantaven pel carrer les caramelles en català (en plegar de governador civil, publicaria un opuscle titulat “El peligro nacional” en què, com un diable, combatia tot tipus de manifestació catalana i reclamava la intervenció de l’exèrcit per aixafar qualssevulla manifestació política i cultural catalana).   

Les seves contínues amenaces i denúncies al jutjat que, al contrari d’avui en dia, sempre quedaven arxivades, va desembocar, el 19 de febrer de 1900, en un míting organitzat al teatre dels Camps Elisis per la Unió Catalanista de Lleida, amb assistència de delegats de tot Catalunya. Martos, fora de si, va prohibir que els lleidatans anessin a rebre els delegats que arribaven en el tren especial que havien llogat (quinze vagons plens!) i que la sala d’actes la presidís una senyera. No en va tenir prou i va denunciar tot el que va poder al jutjat per “separatista” (el mateix procediment amb què actuen ara els eficaços governadors civils). Arxivades totes les denúncies, Martos va continuar amb els atacs.

I quina fou la següent resposta a aitals agressions? El 30 de setembre de 1900, Joan Bergós, Enric Arderiu i Manuel Roger de Llúria, dirigents de l’Associació Catalunya, van organitzar la “Marxa de la Llibertat”, un viatge en barca des de Lleida fins a Torres de Segre, per denunciar la persecució del representant del govern espanyol a tot allò català. Una vintena de persones van salpar des del “port” d’Areny, a Lleida i, proveïts d’una enorme senyera penjada del pal, van navegar pel riu Segre fins a Torres de Segre. El viatge va ser tot una aventura. A l’alçada del pont de Lleida, i des de les files de la policia que el governador civil havia enviat per aturar la barca, va caure una enorme roca que, afortunadament, no va ferir a ningú. Com que el governador no se’n va sortir d’impedir la Marxa, i el jutjat va arxivar totes les seves denúncies, va conspirar fins que va aconseguir que Enric Arderiu, un dels organitzadors, l’expulsessin de funcionari de Biblioteques de Lleida. Va anar a parar a Huelva, aleshores a anys llum de la ciutat.    

Amenaces, represàlies i judicis a funcionaris públics (jutges inclosos). Les actuacions del governador Martos no els recorden a la dels ínclits delegats del govern espanyol actuals? Martos devia ser l’inspirador de la Llanos de Luna, fins fa poc l’obscura i viperina delegada del govern espanyol a Catalunya, que pretenia atemorir a alcaldes i parlamentaris des del seu palau de la Delegació del Govern a Catalunya -anys enrere, per cert, seu de la direcció del feixista Movimiento. La tal Llanos, però, no va arribar (segurament, no per manca de voluntat pròpia) a l’alçada de Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona entre 1920 i 1922, l’organitzador de bandes de pistolers que, a trets, reprimien les vagues obreres i qui va fomentar la “llei de fugues”, l’assassinat selectiu de detinguts.

La llei de Newton té aplicació eterna i universal. En política, també. Per molta acció que s’exerceixi per un costat, rep la mateixa reacció per l’altre. I així anem. Uns no afluixen, els altres tampoc. Ans el contrari.