Ens movem. Ens movem molt. Moltíssim. Amunt i avall. Em refereixo a aquest èxode de persones que cada cap de setmana o pont fuig de les ciutats cercant el paradís perdut ja sigui a la platja, a la muntanya o en viatges de curta durada mitjançant el model low-cost. No sé vosaltres, però jo, aquest deler o fal·lera em sembla paradoxalment un símptoma de la vida urbana dura i sense ànima que menem a les urbs. I dient això, no menystinc el fet de viatjar, de sortir de casa, d'anar a conèixer nous llocs com un avenç social. Tanmateix, tinc la creença que tot excés és dolent per se i d 'aquest excés plora la criatura.

Cal trobar l' equilibri i, en aquest tema, l' equilibri seria dur una vida quotidiana i setmanal més satifactòria i menys estressant. Un gran pensador francès, Blaise Pascal, va escriure que el principal problema de l'home era no saber-se estar sol en una habitació sense fer res. Aquest pensament pot semblar démodé però és tan vàlid! Si voleu, us l'actualitzo: jo diria: "el problema de l'home contemporani és que no para de bellugar-se, d'interactuar, de fer mil coses. I no sap aturar-se, mirar-se a un espill i pensar-se nu i sense prejudicis". Es una versió, en podeu fer la vostra i veureu que viatjareu més lluny que mai. I al fons, al fons del vostre cor. I sense embussos ni cues! Dins ...d una habitació. Bravo Pascal!