Rajoy ha protagonitzat l'últim debat sobre l'estat de la nació com a president del Govern. Ha estat una de les idees que han flotat al Congrés després de dos dies de debat. No sé qui ha guanyat. Ni tampoc si aquesta haurà estat l'última oportunitat de Mariano Rajoy al capdavant del Govern. En un any de campanya electoral intensíssima, quatre o cinc votacions segons els territoris, es va a canviar el mapa polític espanyol, autonòmic i municipal. Pot ser que Rajoy ja no presideixi el Govern o que segueixi a la Moncloa amb una o diverses crosses de partits amb els que ha creuat severes acusacions aquests dies.

Serà un any de grans fractures polítiques i socials. La revista The Economist, amb la ironia que sap caracteritzar els temes més seriosos, diu que, a part d'inventar-se a Sherlock Holmes i les regles del futbol, l'Anglaterra victoriana va aportar al món el bipartidisme que ha durat fins avui. La gran fractura es produirà, segons la revista, a les eleccions del 7 de maig, en les quals els verds radicals, els nacionalistes escocesos, els euroescèptics del UKIP i el que quedi dels liberal demòcrates dibuixaran un mapa que farà inviable que un sol partit pugui governar amb majoria absoluta als Comuns.

Una de les tendències generals a tota Europa és la gradual desaparició de governs d'un sol partit. Ja no és possible perquè les societats són cada vegada més plurals i més articulades al voltant de compactes interessos socials, culturals, econòmics o religiosos. En tot cas, sí que m'atreveixo a vaticinar que Rajoy, si segueix de president d’aquí un any, haurà d'utilitzar un altre to i un altre discurs. Ja no tindrà una majoria del Congrés que l’aplaudeixi cada cinc minuts, digui el que digui. Podrà defensar la unitat d'Espanya, però no des d'una immutabilitat que en política no existeix. Aznar va ser pactista amb CiU des de 1996 al 2000. Després va governar en solitari amb mà de ferro fins que el PP va perdre en el 2004 enfront d'un inexpert i inesperat Zapatero.

Les noves forces que demanen pas, des de l'esquerra radical fins a un altre tipus de dreta, afebliran al PP i al PSOE. Podemos i Ciutadans ocuparan territori i exigiran quotes de poder o, si no és així, tindran veu i vot significatiu al Congrés.

El mateix pot ocórrer en la Comunitat i en l'alcaldia de Madrid. I a València. La irrupció d'Ángel Gabilondo pot ser un revulsiu que resti a Podem i al PP. Però tampoc podria governar solament. Barcelona serà la mare de totes les batalles.

Catalunya no és una excepció. El president Mas pot perdre encara més escons, segons totes les enquestes. Serà el torn de Junqueras? És molt probable que hi hagi vuit forces en el Parlament. La gran qüestió serà si l'independentisme serà majoritari o és víctima d'altres fractures. Queda més de mig any.