Estem a punt d'acabar el curs escolar i els alumnes esperen el seu merescut descans. Per a alguns serà un temps per a viure noves aventures i gaudir del temps, fent nous amics o amb la família. Altres hauran de continuar treballant perquè pares i mestres creuran que ho han de fer. Però el que de vegades no pensem és que tots continuaran connectats als seus mons. Els seus mons són molt diversos i sovint queden molt lluny del que els adults podem o sabem interpretar.

Des que ha saltat l'alarma a conseqüència del joc de la Balena blava, s'ha fet palès i públic als mitjans de comunicació la preocupació de mares, pares, educadors i serveis de seguretat per poder posar-hi fi. Però que la xarxa és plena de perills no és nou. Els casos de ciberassetjament, abusos de menors i jocs de rol que plantegen perills a través d'Internet, són una realitat que fa molt temps que existeix. Suposen problemes relativament nous per a la nostra societat i ens fan molta por.

Però que hi ha darrera d'aquests perills que sotgen des de la xarxa? Ho sabem? ments pertorbades que gaudeixen tenint el control d'algú més feble? persones que se senten menystingudes per alguna raó i necessiten compensar el seu mal estar? A què es deu aquest assetjament? No proporciona diners, viuen en l'anonimat... què busca el ciberassetjador? Vivim en una societat que canvia a gran velocitat. El nostre món evoluciona de forma inconscient, molt més ràpid del que som capaços d'assumir i ens aclapara per a bé i per a mal.

Aquestes nenes i nens i aquests joves que aquest estiu disposaran de molt temps, s'aferren al món en el que viuen. Cerquen en el que tenen a l'abast omplir allò que necessiten: amics i companys, amor, joc, afrontar pors, sentir-se segurs, compartir experiències, no quedar-se fora del grup... Buscant resposta, senzillament s'aferren al que la societat els hi dóna, com sempre hem fet.

Personalment no veig altra opció que assumir la responsabilitat compartida que tenim tots en aquest avenç descontrolat. Cadascú des del seu lloc hauríem d'aprendre a observar, aprendre a compartir, aprendre a escoltar, aprendre a estimar, aprendre a donar seguretat als altres, aprendre a respectar, segons els canons que ens marquen els nostres joves i infants... de manera que puguem posar-los sobre avís d'aquests nous perills.

Les institucions tenen molta feina, han de donar resposta a tot el que se'ls hi ve a sobre, però crec que les institucions tampoc saben com arribar a controlar una cosa que els hi ve gran, fets i situacions que sobrepassen límits que no existeixen i que han de començar a gestionar de forma clara i contundent. Les empreses que controlen comunitats virtuals han de mullar-se i posicionar-se, establint criteris molt clars i posant barreres de la mateixa manera que les han obert.

Les persones som úniques i necessitem relacionar-nos. Hi ha gent a la que li resulta molt difícil fer-ho en el seu dia a dia, les raons d'aquestes dificultats rauen en moltíssimes i diverses raons de les que psicòlegs, sociòlegs, antropòlegs i filòsofs ens en donarien raons. Sembla que  algunes d'aquestes persones troben en les comunitats virtuals un nou món, un espai cibernètic  sense fronteres, on es pot construir una manera de ser i de fer molt diferent a la que es viu dia a dia i que els hi deu proporcionar alguna mena de benestar o satisfacció que jo, al menys, desconec. Per tant parlem d'individus, persones, casos particulars, no parlem de masses, al menys encara.

Crec doncs que estem lluitant contra el que desconeixem i lluitem amb les armes que tenim i coneixem, però possiblement hem de canviar el paradigma i lluitar amb armes que encara no hem descobert o que no sabem veure, aquest és el nostre repte.

Mentrestant proposo que exercitem el diàleg i l'escolta activa, que modifiquem les nostres conductes vers el món de la xarxa, fent conscients als que ens envolten i estimem de que quan alguna cosa li sembli fora de lloc, ho comparteixi amb aquells que sí li donin seguretat, i en parlem obertament amb qui tinguem al costat dia a dia.