És inútil preguntar-se per què hem arribat fins aquí. Els esdeveniments més espectaculars solen ser inesperats. Els conflictes no es preparen sinó que arriben al ritme que només els que no estan obsessionats per la política saben detectar.

El guió de la fugida de Carles Puigdemont i quatre consellers a Bèlgica via Marsella és digne d'una sèrie. Als Estats Units ja l'estarien rodant. I que una jutgessa enviï a la presó un vicepresident i sis consellers no és només lliteratura judicial sinó un fet insòlit a l'Europa democràtica. Que la mateixa jutgessa hagi enviat a la presó Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l'ANC i Omnium, és un exemple de com es pot utilitzar la justícia per a fer política.

El que no se sap és a qui afavorirà aquest furor carcerari de l'Estat per reduir l'independentisme català. Repassant a grans trets la nostra agitada història política, veig a milers de persones, centenars de milers potser, rebent en manifestació els primers que surtin de la presó, perquè algun dia hauran de sortir.

Cada dia que un polític del procés passa a la presó, els independentistes carreguen les bateries per defensar la causa amb més ardor i amb més determinació. No sé com serà la campanya electoral per al 21 de desembre. Però podria donar-se el cas que un candidat empresonat o exiliat es convertís en president de la Generalitat.

L'Estat domina els tribunals, les ambaixades, els ministeris i totes les institucions que depenen d'ells. Però Rajoy i el seu govern no han sabut respondre amb un relat d'il·lusió i de confiança a la societat catalana. David Cameron va veure que podia perdre el referèndum d'Escòcia i es va dedicar a visitar el territori amb missatges de simpatia, de convivència històrica i de les moltes coses que els escocessos havien fet a la història de la Gran Bretanya. Els va mimar i els va seduir. Va guanyar.

Tot el contrari del que ha fet Mariano Rajoy i el seu govern que no s'apropa per Barcelona i ha nomenat Enric MIllo com al seu virrei per gestionar la fràgil i delicada situació fins a les eleccions del 21 de desembre. Millo fa el que pot dins d'un àmbit d'anormalitat que és evident.

Com es desenvoluparà la campanya amb mig govern a la presó, l'altra mitat a Bèlgica i amb l'agitació pròpia de totes les competicions electorals? Des de la presó, l'inefable Junqueras ha enviat un missatge dient que "el bé derroti al mal a les eleccions del 21D". Fa uns mesos, ja ens va advertir que “el junquerisme és amor”.

Serà molt difícil recuperar la conciència cívica col·lectiva a Catalunya, que valori el respecte als que pensen d'una altra manera. Aquest és el punt clau per viure en normalitat democràtica. Si les eleccions tornen a deixar un país enemistat amb ell mateix, partit i irreconciliable en les seves posicions, no haurem avançat gaire.

Rajoy va sorprendre a tothom amb la rapidesa al convocar les eleccions. Però queden menys de dos mesos per a que tots els partits, amb líders empresonats o exiliats, amb dirigents que volen acabar a les urnes el que ha estat per ells un malson, s'embranquin en una batalla electoral d'una duresa sense precedents. Un enigma penja sobre el que surti de les urnes el 21D.

El més democràtic és que no ens faltem al respecte siguin quines siguin les nostres posicions polítiques. La democràcia és precisament això.

Font: Foixblog.com