Darrerament ha sorgit una certa polèmica sobre els carrers de la ciutat de Lleida amb noms d’alcaldes franquistes. Es tracta d’alcaldes fatxes i repressors de les llibertats de Catalunya, que l’alcalde Ros, en una estudiada teatralització revestida de bonisme, vol continuar mantenint. Dedicar un carrer a un alcalde a la ciutat on va manar és un honor que s’hauria de reservar a qui s’ho mereix, no pel sol fet de ser alcalde, sinó perquè hagi exercit el càrrec en benefici dels seus habitants, amb actes que passin a la posteritat pels seus valors i la seva honradesa.

Vet aquí que l’ajuntament socialista creu que alcaldes franquistes són mereixedors d’un dels màxims reconeixements que es pot dedicar a una persona. Com que la tempesta ha remès, la persistència de l’alcalde (actual) l’ha fet guanyar en la seva política de prestigiar infames alcaldes que, al seu moment, van lluitar contra els drets dels catalans i contra la democràcia. Fins aquí, res de nou, donat que l’alcalde Ros va de la maneta amb els involucionistes i neo-lerrouxistes de Ciutadans. L’excusa del consistori per preservar aitals franquistes és que els noms dels carrers els va concedir l’ajuntament democràticament escollit pressuposant que un consistori, per molt democràtic que sigui, no es pot equivocar mai. I estem al cap del carrer: els noms es van aprovar en democràcia, la mateixa que els distingits franquistes van oprimir. És just que estiguin indultats?

Ja que parlem de fatxes, d’ara i abans, faria falta una escombrada al nomenclàtor d’altres carrers de Lleida. Parem al carrer de Santa Marta. No pertany al ram de la santedat, sinó al segon comte de Santa Marta de Babio. Tenaç feixista, després de la Guerra Civil, i a través de “Regiones devastadas”, va aixecar edificis tan emblemàtics com el govern civil per perpetuar i glorificar el règim de Franco (que el va inaugurar el setembre de 1955). La resolució de l’ajuntament democràtic va ser com en el cas de l’avinguda Navarra: esborrar l’original de “Regiment Navarra” (el primer regiment feixista a envair Lleida el 1938). Amb la mateixa metodologia de mínima intervenció, es va eliminar una part del nom del carrer, deixant-lo en un innocu “Santa Marta”, el que no resol el problema de fons. Qui carai és la tal santa Marta? Per què Lleida ha de tenir tants carrers amb nom de sants? Un carrer indigne el tenim en el del bisbe Irurita, un personatge fatxa fatxa (escrit dues vegades a propòsit). Consultat el Diccionari biogràfic de les terres de Lleida, no consta que hagi realitzat cap bona obra per a la ciutat. Irurita, bisbe de Lleida entre 1927 i 1930, fou un personatge tèrbol que a la Segona República es va demanar que expulsessin de Catalunya pel seu anticatalanisme. Enemic confés del president Francesc Macià, es va negar a què capellans de la diòcesi de Barcelona, de la qual en va ser bisbe a partir de 1930, assistissin a les exèquies del president Macià. No se sap ben bé si va ser assassinat pels anarquistes el 1936 o bé si es va amagar i va viure feliçment sota el règim feixista. Irurita dona nom a un important carrer de Lleida gràcies al fet que era fatxa i anticatalà. A què esperem a canviar-lo?

Lleida tampoc deu absolutament res a qui porta el nom de la rambla Ferran, un dels vials essencials de la ciutat, tot i que darrerament hagi perdut part del seu motor financer i comercial. Sembla que és en honor al borbó absolutista Ferran VII. A manca de conèixer per quins mèrits aquest personatge continua donant nom a un vial crucial de Lleida, se’ns ocorre que potser és per la secreta voluntat de consistori d’honorar el seu meritori i reials instrument de fornicació. Com tots els borbons, Ferran VII engaltava a totes les que podia, fossin d’alt llinatge o plebees. Pel que diuen, els seus assistents l’acompanyaven amb un brodat en forma de dònut i, quan volia mantenir relacions amb una dona sense esgarrar el preuat receptacle, introduïa el penis pel forat encoixinat abans d’embotir-la al lloc pertinent. Queden dues alternatives. O es retira el seu nom de la rambla o se li aixeca una estàtua fàl·lica. Jo proposo la segona opció.