La columna

La columna

Els béns de Sixena, unes rajoles d’Àvila i el lavabo de la Duquessa d’Alba

27-09-2016
Els béns de Sixena, unes rajoles d’Àvila i el lavabo de la Duquessa d’Alba

A hores d’ara segurament no cal explicar gran cosa al lector sobre el litigi pels béns artístics del monestir de Santa Maria de Sixena. La sentència judicial que obliga al lliurament d’aquestes obres, molt polèmica, està recorreguda, i conté algunes consideracions inèdites en la història de la judicatura i el patrimoni artístic espanyols.

Entre els arguments que la jutgessa va emprar per travar el seu veredicte, hi ha la declaració del monestir com a Monument Nacional el 1923. Segons la togada i la part demandant aragonesa, aquesta declaració impedia cap tipus de venda dels béns mobles de l’interior sense l’autorització de l’administració competent. L’argument és molt feble, ja que perquè fos aplicable, s’hauria d’haver complert una cosa que demanava la llei: que la declaració dugués associat un annex amb els béns mobles que formaven part de la declaració. La jutgessa va salvar aquest escull dient que no calia, que els retaules i les pintures del monestir de Sixena tenien la consideració de béns immobles en ser indissociables de l’edifici, a l’empara del que diu el Codi Civil. Novament, una qüestió absolutament discutible.

En qualsevol cas, les vendes de béns mobles procedents de Monuments Nacionals efectuades sense autorització ministerial han estat ben habituals a l’estat espanyol durant tot el segle XX. Qui escriu això ja va esmentar força exemples aquest estiu a través d’una sèrie de piulades a Twitter. D’altra banda, no hem de perdre de vista que els béns procedents de Sixena comprats a les monges es trobaven des del 1970 a Catalunya, comunitat autònoma que tenia transferides les competències en matèria de cultura amb anterioritat a les vendes. Ningú havia considerat, a més, que aquestes obres formessin part de la declaració de 1923. Ni el propi Ministeri de Cultura quan va inscriure-les al seu registre general de béns mobles després d’efectuar-se les adquisicions. I ni tan sols, molt anys abans, quan un representant de la Comissió Provincial de Monuments d’Osca va visitar Sixena per examinar aquelles parts del monument que havien estat declarades, atès que no va demanar inspeccionar res relacionat amb els béns mobles.

Hi hauria molts altres arguments que podrien argüir-se per qüestionar la sentència, però no ens allargarem. Sí que crida l’atenció que no sempre la judicatura o l’administració apliqui els mateixos criteris a l’hora de prendre decisions sobre casos similars. Em refereixo, per exemple, al cas de les rajoles del ceramista Ruiz de Luna del palau de Velada (Àvila), declarat Bé d’Interès Cultural el 1992. El 1972 les propietàries van vendre a l’Estat les rajoles d’una de les estances, que van quedar dipositades a l’edifici a l’espera que es construís el museu que es volia dedicar al ceramista a Talavera de la Reina. El palau va ser comprat per una altra persona el 1985, que anys després va ser demandat per l’Estat per no voler lliurar les rajoles, ja que al·legava que formaven part indissociable de l’edifici, com s’argumenta per als béns de Sixena. El cas va arribar al Tribunal Suprem, que l’any 2000 va donar la raó a l’Estat i va obligar el propietari del palau a lliurar les rajoles a l’administració.

Un cas més recent és el d’un conjunt de mobiliari de bany que Armand Albert Rateau, prestigiós dissenyador de l’Art-Déco, va executar per al palau de Líria (Madrid), propietat de la Duquessa d’Alba. El palau va ser declarat Bé d’Interès Cultural el 1974, i les peces en qüestió van ser incloses en l’annex de béns mobles que formaven part de la declaració. El passat 2013, l’aristòcrata va vendre-les per més de sis milions d’euros en subhasta, a la seu parisenca de Christie’s. En ser una venda efectuada a l’estranger, calia el corresponent permís d’exportació, que va ser concedit sense problemes pel Ministerio de Cultura. Casos com aquest fan plantejar-nos on es troba el límit i quins són els criteris emprats per l’administració a l’hora d’autoritzar, o no, segons quines vendes.

Aquests mobles de bany no formaven part essencial del palau de Líria i, en canvi, qualsevol forquilla o vestit són imprescindibles per explicar la història del monestir de Sixena? Les rajoles del palau de Velada, segons el jutge, no poden ser considerades béns immobles i sí, en canvi, els retaules i les peces d’orfebreria de Sixena?

Exemples com els esmentats obliguen a qüestionar-nos moltes coses al voltant del cas Sixena. Especialment, tot allò relatiu a la declaració de Monument Nacional de 1923, què formava part de la declaració i què no, i quins béns mobles poden ser considerats immobles i quins no. L’argumentació de la jutge d’Osca que ha dictaminat sobre el cas no sembla tan irrefutable com se’ns ha volgut vendre. Esperarem, per tant, que els recursos plantejats per la Generalitat prosperin.

 

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31