La columna

La columna

A favor del referèndum: resposta a Matías López.

30-05-2017
A favor del referèndum: resposta a Matías López.

El passat 10 de maig, l’admirat Matías López publicava un article a Segre articulat a base de punts breus al voltant del referèndum i la seva validesa democràtica. Com que el format em sedueix, el reproduiré i respondré punt per punt les seves afirmacions. Respectaré el seu ordre i numeració, per tant, recomano al lector que llegeixi el meu article al costat del d’en Matías:

0.- Matías, la resposta a l’afer de l’Estatut no és ira. En tot cas, en diríem reacció d’autodefensa. Tota persona té dret a reaccionar quan es vulneren els seus drets. Recorda que va ser el Tribunal Constitucional qui va dinamitar el vincle entre legitimitat i legalitat. A més, fixa’t. Parles d’anihilar, destrucció i immoralitat en les accions dels altres. Vols dir que això no és ira?

1.- Fer un nou Estatut? No, gràcies. Vols dir que cal tornar a passar pel ribot d’alguns o per una nova humiliació del Tribunal Constitucional? Els successius governs espanyols, de colors diversos, han demostrat sobradament que no volen integrar les legítimes i històriques aspiracions del sobiranisme català. Això no va de polaritats. Es tracta del respecte al dret inalienable de les nacions a autodeterminar-se.

2.- Dius que no hi ha d’haver referèndum. Així de rotund. Un no majestuós, immens. Que sona a imposició. A paternalisme del que considera que els altres són en minoria d’edat. A despotisme il·lustrat. Però tens raó en una cosa: hi ha gent que no vol el referèndum, i sou una minoria aclaparadora. Gira’t i mira quins companys de viatge seuen a la teua vora.

3.- Matías, dius que no ha d’haver-hi referèndum, sino civilitat i civilització. Curiosa forma de defensar-ho amb aquest rotund i sorollós “no” del punt anterior. Sobta que la idea de perdre ara us preocupi tant. No era així abans, quan l’independentisme estava en franca minoria. En relació amb la derrota d’uns o altres el dia del referèndum, què hi farem, la democràcia té aquestes coses i la societat catalana està preparada per gestionar-ho. No tractis a la ciutadania amb aquesta absurda condescendència. Dones a entendre que no és prou madura per prendre les seves pròpies decisions.

4.- Certament, de vegades generalitzem (tots) massa en l’ús de determinats mots. A mi em ve al cap allò de la “mayoría silenciosa”, o “els catalans assenyats”, denominacions que també posen dins del sac a gent que no s’ha manifestat.

5.- Quan Tardà parla de “nosaltres” es refereix als que pensem com ell. És evident que no t’inclou a tu. Manllevant els teus mots, jo sóc català i no pertanyo al teu “nosaltres”, Matías. Dir que les paraules de Tardà són “superstició religiosa” i llenguatge buit és fer trampa, perquè no ho argumentes. Jo podria dir el mateix de les teves, però no ho faré. Explica-li a la Rosa Parks que allò seu era superstició.

6.- Posar l’èmfasi en els escàndols que envolten a l’antiga Convergència és una arma bastant potinejada darrerament per atacar l’esquerra independentista. Espero que pensis el mateix del suport de Rivera a Rajoy, o del govern en coalició Colau-PSC. Però bé, crec que aquest tipus de comparacions no aporten res de positiu al debat. Són simples aliances polítiques.

7.- Jo no sento gaire fort aquesta veu —que tu sí sents— que crida contra la independència. Estàs pujant massa el volum d’una música que, a dia d’avui, és poc més que un fil musical d’ascensor. En tot cas, el dia del referèndum podran cridar tot el fort que vulguin. Tu, en canvi, no vols que els que no pensen com tu puguin cridar.

8.- Dins els sectors favorables al referèndum, ningú ha segrestat res. El referèndum permetrà parlar a tothom i expressar-se. Tu, en canvi, pretens segrestar el dret de tots a votar lliurement, als del sí i als del no. Empres termes massa contundents —expropiar, segrestar— i la contundència no et carregarà de raó. La raó ens la dóna el raonament i, també, la capacitat de gestionar amb maduresa un debat que cal posar sobre la taula, i no amagar-lo com si fos una joguina perillosa que no es pot deixar a l’abast de les criatures.

9.- Aquest és un dels pocs punts que comparteixo gairebé plenament. Però et corregiré, si em permets, en una qüestió: Espanya no és el govern espanyol. A Espanya també hi ha gent que, sortosament, no veu les coses com tu.

10.- Els sofismes d’en Joan Tardà. Jo tampoc compraria —ni vull— el món que em presenta la major part de l’arc parlamentari espanyol. I també penso que aquest punt teu és un sofisma absolutament capciós. Perquè, Matías, no pots presentar a altres com a autèntics maquiavels de pa sucat amb oli i creure que a tu no se’t pot acusar del mateix.

11.- Dius que el referèndum és el fracàs de la dialèctica política. Al Canadà i Escòcia també? En tot cas el fracàs el provoquen els que pensen com tu, que impedeixen que aquest referèndum sigui acordat. Això que dius és d’un conservadorisme que fa feredat, camuflat sota d’un paternalisme suposadament emparat en el diàleg polític.

12.- Tornes a emprar el mode imperatiu per dir que la idea del referèndum ha de ser abandonada. Vas anar a votar el 6 de desembre de 1978 per la ratificació de la Constitució espanyola? I ara perquè no? Fas trampa, Matías. Dius que la política veritable seria aquella que es fes sense el referèndum de pel mig. Allò del 1978 no va ser política veritable? La política que es va fer al Quebec i Escòcia tampoc ho va ser? Una política que posa condicions al dret dels ciutadans a expressar-se és una política despòtica. És una política que tracta els ciutadans com a adolescents.

13.- Parles d’Operació Referèndum. A mi la que em sona més és l’Operació Catalunya, amb Fernández Díaz al capdavant. Insultes la intel·ligència de molta gent quan dius que només hi ha en joc la vanitat d’alguns polítics i entitats radicalitzades i fanàtics. Aquest pensament és profundament reaccionari, Matías. Mira novament a qui tens assegut a la vora. A més, vols dir que empran aquests termes convides gaire a aquest diàleg polític pel qual tant apostes?

14.- De moment, ningú ha imposat cap referèndum. Ha estat l’estat espanyol qui s’ha negat sistemàticament a acordar-lo. Per tant, qui fins ara ha imposat quelcom és l’estat espanyol.  Un referèndum no imposa res, ja que tothom podrà dir la seva. Tu també, Matías.

15.- La política d’entesa i de concòrdia fa molts anys que s’ha intentat des d’aquí. Això no es nou, malgrat ho vulguis presentar com a tal. No cal recordar noms ni períodes històrics de reivindicació del govern català i rebuig sistemàtic de l’estat espanyol. Fractura social? Aquí la tenim instal·lada de fa molts anys, i els independentistes l’hem patit més que ningú. Reclames entesa i concòrdia, com fa escassos dies ho feia Eugeni Gay, l’exmembre del Tribunal Constitucional que va signar la sentència contra l’Estatut. Matías, la màxima expressió d’aquesta entesa i concòrdia és el referèndum, perquè si no el fem, els qui no pensem com tu haurem de conformar-nos, sí o sí, amb el manteniment de l’actual statu quo, que és el que tu voldries. Dius que cal fer una política d’entesa, primer, entre els catalans. Ja l’hem feta, Matías, i el resultat és una majoria sobiranista al Parlament. I afegeixo: l’entesa per la celebració del referèndum entre la ciutadania és aclaparadora en totes les enquestes. Com és possible que tanta gent estigui equivocada?

16.- Tragèdia. Discòrdia civil. Cors de catalans trencats pels mateixos catalans. A la Catalunya independent qui vulgui ser espanyol podrà continuar sent-ho, no pateixis. Això dels cors trencats, fa uns anys, quan l’independentisme era poc menys que residual, no se sentia pas dir.

17.- No pots demanar un final en taules quan, tu mateix, t’estàs negant a començar la partida. Novament, fas trampa, Matías. I dius que hi ha límits. I tant que n’hi ha: allò que està realment en joc és la democràcia i la seva expressió màxima, i impedir la celebració del referèndum suposa traspassar tots els límits.

18.- El xoc de trens ja fa temps que s’ha donat, fas tard. I de vies també se n’han bastit algunes. Fins i tot, n’hi havia uns que volien anar per una tercera via amb parada al Palace, però ja veus on han acabat. És evident que tu i jo no anem en el mateix tren. Ja t’ho he dit abans, mira qui hi ha assegut al teu vagó.

19.- Parles d’una majoria social de ciutadans contraris a la independència. Per molt que repeteixis aquest mantra —propi de la dreta més rància espanyola—no el faràs veritat. No tornaré a repetir el discurs dels tants per cent de les eleccions del 27-S de 2015 perquè cansa molt. El resultat, per molt que et pesi, va ser una majoria independentista al Parlament català.

20.- Això de l’enfrontament entre catalans i catalans ja ho va proposar José María Aznar fa temps. I altres abans, però no diré noms per no fer-te enrojolar. Altrament, quan dius que els independentistes realment demòcrates —no conec cap que no ho sigui, però conec unionistes furibundament antidemocràtics— haurien de renunciar a la “bogeria” de la desconnexió, novament insultes la intel·ligència de molts catalans de profundes conviccions democràtiques.

21.- L’oposició dialèctica tindrà el resultat que la gent voldrà, no el que tu proposis amb una estranya fórmula musical que, si l’he entès bé, m’ha semblat bastant absurda. Això no va d’oposar versos de cançons populars ni versicles de la sacrosanta Constitució espanyola.

22.- Això de que Catalunya és Espanya i que ha de romandre-hi, m’ha recordat a allò de “¿Qué pone en tu DNI?”. I tu parlaves més amunt d’apropiació? No en faré sang perquè el nivell argumental és molt baix, de tipus colonial i, gairebé, supremacista. En tot cas, sí diré que tornes a emprar el mode imperatiu i el to paternalista. Ribotejar i sentenciar un Estatut comporta, com ja t’he dit abans, un trencament entre legalitat i legitimitat. Ara toca assumir les conseqüències. Espanya no ha de mantenir-se unida perquè tu i els que pensen com tu ho vulgueu així, sense acordar-ho democràticament. En tot cas, es mantindrà unida si els ciutadans ho voten i ho volen.

I acabo amb dues postil·les. La primera és relativa al to general del teu article, el qual beu de la tradició de la progresia castellana que sempre s’ha considerat carregada de raó en temes com aquest. És aquesta superioritat moral i el to paternalista que acarona molts dels punts del teu text, Matías. No cal que penseu per nosaltres, ni que ens convideu a formular-nos certes preguntes, ni que ens recordeu allò de la burgesia catalana. I la segona, és una recomanació sincera: no empris el nom de la Filosofia en va. La Filosofia no és condescent amb l’ésser humà. La Filosofia no vetlla per la unitat d’Espanya, ni puneix als que no la volen. I el més important, tu no ets la Filosofia. En qualsevol cas, com que el teu títol penso que indueix a l’equívoc, la propera vegada pots dir que són els últims al·legats de Matías López, aquell que, sempre, respira per la ferida.

Alberto Velasco
Historiador de l'art

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31