La columna
On hi ha hagut foc queden brases
Els darrers esdeveniments de la política de casa nostra donaven plenes raons als que deien que el procés independentista estava tocat de mort. Les disputes internes entre Convergència i Unió i la relació tortuosa entre Esquerra i la mateixa federació presagiaven el destrempar dels socis d’Òmnium i l’Assemblea, que els darrers mesos s’han mantingut a l’ombra d’aquests moviments, mentre donaven ales a les teories de trencament de Populars, Socialistes i el nucli federalista d’Iniciativa.
El nou pacte sobiranista torna a posar a la palestra totes aquestes formacions, amb la incorporació de l’AMI (Municipis per la Independència), Reagrupament, MES i amb la CUP a punt d’entrar-hi. Aquest pacte conclou que, en cas que els partits que el signen aconsegueixin la majoria absoluta (meitat més un), en 18 mesos s’acabaria arribant a l’estat propi, després de negociar amb l’estat, la comunitat internacional i crear les estructures d’estat i la Constitució Catalana. Un calendari que, si es compleixen les condicions, seria el que va pronostica el jutge Santiago Vidal a la seva darrera conferència a Lleida.
Les reaccions no s’han fet esperar. Mariano Rajoy manté l’aposta per la negació i els tribunals, Iceta titlla d’impossible la declaració unilateral i Dolors Camats nega el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S.
Queden mesos i una campanya d’eleccions municipals pel mig, però la maquinària del Sí, tot i que tocada, es torna a posar en marxa.