Els darrers esdeveniments de la política de casa nostra donaven plenes raons als que deien que el procés independentista estava tocat de mort. Les disputes internes entre Convergència i Unió i la relació tortuosa entre Esquerra i la mateixa federació presagiaven el destrempar dels socis d’Òmnium i l’Assemblea, que els darrers mesos s’han mantingut a l’ombra d’aquests moviments, mentre donaven ales a les teories de trencament de Populars, Socialistes i el nucli federalista d’Iniciativa.

El nou pacte sobiranista torna a posar a la palestra totes aquestes formacions, amb la incorporació de l’AMI (Municipis per la Independència), Reagrupament, MES i amb la CUP a punt d’entrar-hi. Aquest pacte conclou que, en cas que els partits que el signen aconsegueixin la majoria absoluta (meitat més un), en 18 mesos s’acabaria arribant a l’estat propi, després de negociar amb l’estat, la comunitat internacional i crear les estructures d’estat i la Constitució Catalana. Un calendari que, si es compleixen les condicions, seria el que va pronostica el jutge Santiago Vidal a la seva darrera conferència a Lleida.

Les reaccions no s’han fet esperar. Mariano Rajoy manté l’aposta per la negació i els tribunals, Iceta titlla d’impossible la declaració unilateral i Dolors Camats nega el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S.

Queden mesos i una campanya d’eleccions municipals pel mig, però la maquinària del Sí, tot i que tocada, es torna a posar en marxa.