El president de la Generalitat actua, gairebé amb caràcter general, com si fos el cap d'Estat de Catalunya, sense haver de rendir comptes a ningú que no siguin els ciutadans catalans. No se sent com el representant de l'Estat a Catalunya, sinó com el màxim responsable d'un Estat propi.  Mariano Rajoy, per la seva banda, ignora les pretensions d'Artur Mas i actua com si el conflicte amb Catalunya pogués resoldre's amb un cop de llei o amb una sentència del Tribunal Constitucional. Va viatjar a Barcelona i no consta que propiciés una iniciativa per a la trobada dels dos presidents.

No és un xoc de trens amb vagons tombats fora de la via i ambulàncies socorrent a les víctimes del sinistre. És, simplement, un recorregut ferroviari en el qual no hi ha estacions comunes i, per tant, és impossible una trobada per discutir encara que sigui la reafirmació que una ruptura és inevitable.

Aquesta situació és insostenible a llarg termini. Per dues raons: la primera perquè més ràpid que tard s'obriran de nou les urnes autonòmiques, municipals i generals, i oferiran el diagnòstic de l'anomenada voluntat general. La segona és el pes que Europa tindrà en aquest conflicte que no vol tenir interlocutors.

Els calendaris tenen una gran rellevància. Tot sembla indicar que els primers escrutinis seran els autonòmics, ja sigui en forma de llista unitària, de tres llistes sobiranistes per separat, o com finalment es decideixi. Les urnes parlaran i en la majoria dels casos reflectiran una implosió inesperada. Són improbables les majories absolutes i serà necessari tornar al pacte entre diferents forces per formar govern. El pressupost presentat pel conseller Mas-Colell va entrar coix en el Parlament i té un recorregut incert. Tant a Madrid com a Barcelona, el panorama polític dins d'un any pot canviar radicalment per l'imperatiu de les urnes.

Les primeres eleccions que se celebrin buidaran moltes incògnites i donaran la mesura del que pot passar al llarg del 2015, que es presenta com un any convuls. El poder que no serveix a una majoria de ciutadans és afeblit a les urnes amb allò que la democràcia no és per formar governs sinó per tirar-los. El que s'exposi primer a unes eleccions escoltarà els pressentiments de societats abatudes, cansades i amb una ràbia continguda per una situació econòmica i social que es perllonga des de fa massa anys. La qüestió nacional és prioritària per a molts, però la precarietat social és igualment important per a punts altres. La causa nacional i la social no tenen necessàriament que anar juntes.

En tot cas, la cita inexorable es produirà en les eleccions municipals, i en molts casos autonòmiques, del mes de maig. Es veurà llavors si la majoria absoluta de Mariano Rajoy sofrirà només una dentellada o bé rebrà una urpada irreparable que assenyalaria un corrent de fons cara a les generals de tardor.

El Partit Popular ha entrat en aquell punt que assenyala la perdició de molts governs. Es tracta de negar la realitat dels fets que poden portar a molts al retret que el Quixot fa a Sancho: “Mira, no m'enganyis, ni vulguis amb falses alegries alegrar les meves veritables tristeses”. La quietud i l'immobilisme de Rajoy poden ser una estratègia de Arriola i la cort de la Moncloa. Però el terra s'està movent amb sacsejades sísmiques alarmants. No n'hi ha prou amb calcular que Podemos fragmentarà l'esquerra sinó de saber fins a quin punt els votants populars li  retiraran el seu suport i, possiblement, una bona quantitat es passin a Pablo Iglesias.

Tot aquest joc d'ignoràncies mútues entre Rajoy i Mas és possible mantenir-ho internament perquè ens movem sota el paraigua de la UE. Sense aquest escut de seguretat europeu, els esdeveniments s'haurien precipitat de forma dramàtica fa ja uns mesos. La interdependència és un concepte clau en el funcionament de les institucions europees.

El president Rajoy recorre a Europa perquè negui qualsevol possibilitat de secessió catalana. La UE ve a dir que no és un club de particulars sinó d'estats que defensen la seva integritat territorial. I el president Mas, simplement, no parla amb cap europeu de certa rellevància política. Tampoc es produeixen visites europees de primer nivell a Catalunya.

Tal com estan les coses, la sortida d'aquesta confrontació política només pot venir a través de les urnes, que l'any proper s'obriran en dues ocasions preceptivament, i en el cas de Catalunya podem assistir per fi d'una nova legislatura truncada, curta, que tindria molt a veure amb les concentracions reivindicatives als carrers en tres Diades consecutives i en el simulacre d'eleccions del 9 de novembre.

Si les urnes no aclarissin el panorama, la qual cosa seria un fracàs per a tots, la Unió Europea podria ser la garantia per evitar una ruptura no pactada entre Madrid i Barcelona. Un conflicte mal tancat en el sud d'Europa s'intentaria neutralitzar per la comunitat internacional per motius molt diversos. Aquesta situació de confrontació oberta entre Mas i Rajoy no pot durar indefinidament. O intenten pactar una solució o hauran d'apartar-se de la primera línia perquè uns altres puguin arribar a un acord pactat.