Des de moltes perspectives es pot analitzar que és el que passa realment amb la Llotja, evidentment, sense saber, sense tenir a les mans, tots els papers de l’expedient, des del de requalificació urbanística de les dues parcel·les municipals de canvi d’ús a residencial i de propietat pública a privada mitjançant la seva venda, fins tot l’entramat creat pel seu manteniment i funcionament, és molt difícil parlar de possibles solucions o alternatives al crític moment present. De totes maneres, com es tracta de molts diners ens trobem davant d’un dels problemes més importants amb que ha de fer front el nostre ajuntament immediatament ja que cada dia que passa la solució es fa més costosa i amb més impacte al pressupost municipal. El que farem és parlar breument des de la dimensió econòmica, de cost assumible o no per una ciutat com la nostra i un ajuntament com el de Lleida, el que nosaltres entenem que ha passat i que condiciona, i molt, el seu futur.

D’entrada hi van haver tres errors greus en el disseny del que havia de ser la Llotja. El primer va ser pensar que l’explotació d’un equipament d’aquest tipus podia donar rendibilitat a l’ajuntament, és a dir,  es pensava que no només s’amortitzaria, sinó que em podríem treure rèdit, el segon el mecanisme trampós de finançar una obra pública amb plusvàlues urbanístiques  requalificant dos solars municipals, privatitzar-los i vendre’ls amb una alta edificabilitat per així revaluar molt més el preu del sòl i el tercer adjudicar el projecte a una proposta fora d’escala, és un equipament sobredimensionat pel que fa al que Lleida necessita. És molt difícil que un equipament públic dedicat a esdeveniments culturals i, al mateix, a palau de congressos pugui ser rendible, sobretot si la cultura que si fa no sigui exclusiva, és a dir, que tothom pugui accedir al seu ús i consum. Es podia pensar que amb els lloguers de les diferents sales per fer-hi congressos, jornades, simpòsiums i, fins i tot, trobades tancades d’empreses, així com els ingressos derivats d’arrendar determinats serveis, com el de cafeteria i restaurant, s’obtindrien recursos suficients per cobrir els dèficits derivats de les representacions culturals i amortitzar, a la vegada, el cost de la construcció de l’edifici. Fatal error. No sé quin va ser el cost final de construcció de la Llotja però malgrat aquest desconeixement jo asseguraria que el problema no ve del costat de la gestió, que, probablement, podria millorar, sinó del preu del contenidor que anul·la tota possibilitat d’esperar un rendiment positiu de la seva posta en funcionament.

En segon lloc, com estàvem en plena bombolla immobiliària es va acudir a un mal costum: el “pelotazo” urbanístic. Dues parcel·les públiques destinades a equipament públic es requalifiquen com a residencials amb una densitat de metres quadrats edificables molt alta per poder obtenir més recursos amb la seva venda i així poder finançar el nou edifici, és a dir, en aquest cas el nostre ajuntament es va comportar exactament igual que molts clubs de futbol de la primera i segona divisió de la lliga espanyola. I no en va haver prou amb aquesta instrumentalització de l’urbanisme, sinó que es van crear un entramat empresarial per externalitzar el funcionament de la Llotja convertint un equipament públic en objecte de benefici privat pensant que com que només l’ajuntament intervindria com a soci capitalista aquest benefici seria al final per les arques municipals, sinó es quedés en aquesta tela d’aranya que es va muntar.

El tercer error és el sobredimensionat de l’obra. A la nostra ciutat, suposo que com en totes, funciona la retòrica i aquesta se centra en dos eslògans que sempre  es generalitzen quan no es vol entrar en el fons de la qüestió. Es diu que a Lleida hi manca autoestima i ambició perquè acabem sempre dient que “per Lleida ja està bé”. Amb la Llotja suposa que es volia dir que s’havia a acabat ja amb aquesta mena de ciutat resignada i el moment de presumir i ensenyar ja era ben bé nostre. L’ambició té límits i de la mateixa manera que quan et vas a comprar un vestit et compres el de la teva talla i quan vas a comprar un cotxe ho fans en funció dels teus ingressos, en el cas de la Llotja no es va tenir en compte ni una cosa ni l’altra. El vestit s’ha d’escurçar de mànegues i els pantalons també s’han de retallar i el cotxe l’hem de tenir tancat al garatge durant les tres quartes parts de l’any. Desitjo que si trobi una solució, jo no li veig, m’agradaria equivocar-me.