La columna

La columna

La necessitat dels mitjans públics

23-01-2018
La necessitat dels mitjans públics

Els mitjans públics catalans, amb TV3 com a senyera, s’han convertit en els últims anys en una diana d’atacs constants que, en funció de la conjuntura política del país, s’incrementen en intensitat com ha passat en els últims mesos fins al punt d’arribar a casos inèdits de censura directa. Principalment, s’ha anat construint un relat sobre dos premisses fal·laces: per un costat, que és un luxe econòmic que ens podríem estalviar i, per l’altre, que té un objectiu polític partidista o ideològic.

Com que la segona premissa ja la va desmuntar l’any 2014 l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat en l’informe L’espiral del silenci i fa poc que ha quedat desacreditada de nou en un informe del CAC, em centraré en la primera. Poques vegades, a l’hora de l’argumentació, s’utilitzen les dades per encarar aquest debat i es juga, en canvi, a la desinformació. Anem, per tant, als números: el pressupost total de la CCMA per al 2017 era de 302,4 milions d’euros dels quals el 75% corresponen al pressupost públic, és a dir, 231 milions. Això vol dir que cada català ha pagat 30,8 euros anuals (menys de 10 cèntims al dia) per al manteniment dels mitjans públics de Catalunya, televisió i ràdio. I això és molt o és poc? Serveixi com a primera comparació el pressupost que tenia el 2010, que era de 457 milions d’euros. Molt, poc, massa?

Tot depèn del model de mitjans públics que vulguem. Si contrastem aquestes xifres amb les de la resta de les comunitats autònomes que tenen mitjans de comunicació públics es pot arribar a la conclusió que, efectivament, la Generalitat destina massa recursos a la CCMA i que, per tant, és cara o està sobredimensionada. Però no oblidem que la majoria d’aquests canals, fora dels de Galícia, del País Basc, de les Illes i ara també els recuperats al País Valencià, no tenen en la seua missió la de garantir un espai comunicatiu en una llengua minoritzada per tal de contribuir a normalitzar-la (cosa que recull l’article 11 de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries). De fet, independentment d’aquesta última qüestió, el cost anual mitjà per llar entre els països de la UE, segons aquest estudi del 2014, era de 67 euros. I encara caldria tindre en compte que, d’acord amb aquest mateix estudi, la inversió en països com Dinamarca (164,1 €), Finlàndia (87,2 €) o Suècia (85,9  €), tots ells amb llengües que tenen menys parlants que el català, deixa en autèntic ridícul els nostres escassos trenta euros anuals. Ara què us sembla, molt, poc, massa?

Ho tornaré a dir, doncs, en forma de pregunta: quin model de mitjans públics volem? Cal entendre que com l’Ensenyament, la Sanitat o la Cultura disposar d’una televisió i ràdio públiques és una inversió absolutament prioritària. Però perquè sigui una inversió de veritat, perquè compleixi la seua missió de servei a la societat, ha de tindre una solidesa clara que tregui de sobre, als professionals que hi treballen, la sensació d’incertesa constant. Sense inversió, no hi ha qualitat. Sense fortalesa, no hi ha qualitat. Perquè, reflexionem-hi bé, quina utilitat tenen uns mitjans públics que no poden competir en les mateixes condicions que els privats? Quin servei ens fan si esdevenen accessoris, prescindibles? Sense qualitat o amb una qualitat menor que la resta, llavors sí que serien una mala inversió o, en el pitjor escenari, una despesa inútil. Però és que, a més a més, si aspirem a la normalització plena del català i de l’aranès, seguint l’articulat de la Carta Europea, necessitem un espai audiovisual potent que es retroalimenti. Per això, tan imprescindible és que TV3 (o IB3 o la nova Àpunt) pugui disputar el lideratge a qualssevol dels canals estatals com que desapareguin d’una vegada per totes les fronteres estatals i subestatals imposades per la TDT (ja en parlaré un altre dia).

La qualitat, doncs, no em sembla una qüestió menor. En un món dominat per la globalització, la immediatesa de les xarxes socials i tota la saturació informativa enmig de la qual sobrevivim, amb la facilitat de propagació de les notícies falses com a símptoma evident, el paper d’uns mitjans públics és clau. No com a instrument del poder, com alguns ens tenen acostumats i d’altres voldrien, sinó com a primera eina social de contrapoder amb la màxima independència possible. Necessitem periodistes que contrastin, que fiscalitzin, que vagin a les fonts, que recorrin el món per explicar-nos-el en la nostra llengua (hi incloc l’aranès), que ens expliquin al món des de la nostra llengua. Ens calen uns mitjans públics que ens acompanyin en la creació del pensament crític, en què la pregunta constant, l’anàlisi rigorosa i l’intercanvi argumentat d’opinió sigui el punt de partida de la cohesió social. Que ens incomodin i que obrin els focus del prime time a les realitats invisibles, no per a convertir-les en espectacle de masses sinó per a comprendre-les, per a créixer amb elles i per a poder-les canviar. Els mitjans públics han de formar part del procés d’apoderament social indispensable per a construir i exercir qualsevol tipus de ciutadania. Per tant, és evident que la desinversió i el desgast permanents van en la direcció contrària.

Qualsevol coacció contra els mitjans públics és un embat contra nosaltres, la societat. Estic convençut que el model dels nostres mitjans públics és bo i també que es pot millorar, sobretot en termes de pressupost, de descentralització, de separació del poder polític i de qualitat lingüística. No ha de ser problemàtic qüestionar-ne el model actual i reflexionar-hi amb la idea de perfeccionar-lo. Perquè una cosa és criticar per construir i una altra de molt diferent difamar per destruir.

Tenim els mitjans públics que tenim. Són els nostres. I cal preservar-los.

Andratx Badia Escolà - @nandratx
Escriptor, filòleg, escolta. Actualment, professor d’Estudis Catalans a la Universidade de Santiago de Compostela

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31