Quan jo era alumne, el súmmum de la tecnologia educativa eren les filmines, precursores de les TIC. Recordo classes d’Història Sagrada (així li deien a la Religió)  completament a les fosques il.lustrades amb làmines kitsch de la Bíblia. El professor, un capellà de sotana botonada qual bragueta interminable, intentava així amenitzar uns relats que, recitats de memòria i amb l’escenificació adequada, ja resultaven força entretinguts sense diapositives. Un tal Jonàs sortint indemne  d’una estada de tres dies a dins d’una balena, o les trompetes de Josué que entraven en ressonància amb les muralles de Jericó, sense oblidar el diluvi universal o la separació de les aigües del mar Roig. Aquí, l’aplicació de les TIC, millorava un producte que, als nostres ulls, ja era bo abans, si ho comparen amb l’escassa càrrega dramàtica de les classes de les altres assignatures. A més, quan l’aparell s’encallava a les fosques, que era cada dos per tres, afegia un punt de diversió que ajudava a trencar la rutina.

El vídeo va venir quan jo ja era professor.  Els optimistes pedagògics aviat varen dissenyar un futur d’escoles virtuals i estratègies avantguardistes d’aprenentatge. El pobres no sabien la que vindria més tard. Al començament els reproductors de vídeo eren molt cars, hi havia tres sistemes diferents, instruccions enrevessades, i una oferta comercial molt pobra de pel·lícules i documentals. Però ens gravaven les pel·lícules i els documentals de la televisió —llavors la pirateria només era un esport aquàtic— per anar fent una videoteca que algun dia deixaríem d’herència als nostres fills i no pas a la deixalleria municipal, com ha acabat esdevenint. El vídeo, així com el seu successor el DVD, era un bon recurs de suport a una bona classe, encara que també van poder presenciar casos d’utilització espúria: “Vosaltres no em toqueu avui la pera i jo us porto a la sala de vídeo a veure una pel·lícula de romans” —anunciava aquell professor al qual la perspectiva de tancar-se en un aula amb quaranta adolescents l’inclinava més per la teràpia anestèsica que per l’estimulant.

Finalment, han arribat, en cascada impetuosa, els ordinadors, el projectors, les pantalles digitals, les tablets, els smartphones, el software educatiu, els webs, els cercadors, les wikis i les platafomes, sepultant tots els seus predecessors tecnològics. Les TIC, ben aplicades, faciliten molt la tasca del bon professor: permeten tenir tots els recursos a la mà, prestar atenció individualitzada, i crear i desenvolupar projectes d’aula. Però també hi ha males pràctiques, sidrals tecnològics per passar tot el temps possible utilitzant tota mena de mitjans de darrera generació, sense aprendre absolutament res. En efecte, el que ja era bo abans, pot arribar a l’excel·lència gràcies a les aplicacions tecnològiques. Però una mala classe no la millora un powerpoint.