La columna

La columna

L'alemany

12-12-2017
L'alemany

El dia que li rentes el cul a la teua mare, alguna cosa passa, alguna cosa que fa que ja no tornis a veure la vida de la mateixa manera.

- Jo també m’hi veuré així?

La meua filla detecta que un parell de llàgrimes llisquen pel meu rostre, ve, em mira, ens abracem. Li pregunto amb un somriure, si quan jo sigui velleta em rentarà el cul. S’aparta de cop i em mira amb una expressió entre la sorpresa i el fàstic, somriu còmplice i descaradament contesta:

- Ui no, mare, jo seré una actriu famosa, treballaré en moltes sèries de Netflix i no tindré temps. Però no pateixis que amb la pasta que guanyi et pagaré una residència de primera!

Totes dues riem i continuem abraçades. Jo protesto fent-li pessigolles i l’acuso de desagraïda  mentre penso: Amén. (Nota d’autora: El motiu pel qual no li vaig fer aquesta mateixa pregunta al meu fill és un tema prou punyent com per reservar-li un altre article.)

Quan feia de mestra al parvulari m’agradava molt cantar una cançó del gran Xesco Boix, la lletra de la cançó deia

“La vida és un cercle, surt el sol i es pon,

nits de lluna plena fins que l’alba em treu la son.

La vida és en cercle, m’ho vaig preguntant?

La vida com passa, els anys passen volant”

Quanta raó tenia en Xesco! El que no deia la cançó, per sort, és que de vegades aquest cercle és perillosament estret i ho és especialment per a les dones. Quan la cura dels fills et dóna un respir i pots esgarrapar una mica de temps per a tu, el cercle de la vida va i et diu:

- Ei, no et confiïs reina, que ara et toca la cura de la mare, del pare o de tots dos.

No em mal interpreteu, sé que sóc una dona privilegiada per poder cuidar a la meua mare (tenim la custòdia mal compartida entre la meua germana i jo, i dic mal compartida perquè ella hi dedica molt més temps). Em sento bé quan en tinc cura, i ho faig amb afecte i tendresa. Sento que, en certa manera, li retorno una petita part de tot el que ella ha fet per mi, ara em toca a mi, ho entenc així i em fa feliç poder-ho fer.

M’agrada quan el meu fill petit li porta un got de llet calenta cada nit i li dóna les pastilles, m’agrada quan a taula posa a prova la nostra paciència preguntant mil cops la mateixa cosa, m’agrada quan la sento comentar les pantalles del videojoc del meu fill com si fos un partit de futbol de veritat:

- Goooooool, que juga el Barça, nen? Si que dura aquest partit, no? Me’n vaig a dormir perquè en aquesta pel·lícula no hi passa res!

La mateixa dona que no podia sortir al carrer sense pintar-se els llavis d’un vermell intens, ara li has de recordar que es renti la cara i la condemnes a una tortura quan li insinues una dutxa. La mateixa mare que era capaç de cuinar per a tots un plat deliciós, d’aquells de cuina lenta, on es pot sucar molt pa, ara no recorda els passos per fer una truita i enfadada et diu que et facis un ou ferrat, que ja ets prou gran. La mateixa padrina que fins fa ben poc no podia venir a casa sense un “ou kindel” pels meus fills, ara mira amb avidesa la capsa de bombons. Recelosa s’amaga a la butxaca de la bata els embolcalls de les llaminadures i acusa als petits d’haver-se’ls menjat tots, profetitzant un mal de panxa imminent.

La relació amb la meua mare no és especialment bona. Sóc una nena mimada que ha crescut sota una protecció asfixiant, víctima d’una excel·lent xantatgista emocional. Però tranquils, tot i que reconec que escriure es terapèutic, no despullaré la meua ànima en aquest article.

L’arribada de l’alemany ha buidat del seu cap els records i li ha dibuixat a la cara una expressió contradictòria, difícil d’interpretar, però que desperta la tendresa més adormida. Per una banda,  amb els ulls et diu que no entén res, i per l’altra un somriure permanent et reconeix, de moment, com algú a qui estima. I t’agafa fort, la mà, el braç, l’espatlla, ets el seu punt de suport. Ara em demana l’afecte que em negava com a càstig quan jo emprenia els primers vols.

Mirat així no està tan malament. Malauradament l’hoste ha contractat una estada permanent i cada vegada sol·licitarà més serveis. I arribarà un dia que ja no em somriurà, i això voldrà dir que també ha esborrat la meua cara, el meu nom, m’haurà esborrat per sempre.

Mentre no arribi aquest moment estaré a la seva vora i respondre una i mil vegades la mateixa pregunta i alçaré la veu de la tele perquè no sentim res i la tornaré a afluixar perquè ara està massa forta i miraré tele 5 a la seva vora i només així miraré tele 5.

Txell Morera i Toldrà
Mestra, psicopedagoga i contacontes

Agenda

març

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31